Política 07/01/2018

L’independentisme, més enllà del 50%

Jordi Muñoz
3 min
Manifestació contra la violència policial durant la vaga del 3 d’octubre, dos dies després del referèndum.

PolitòlegLa nit del 21 de desembre, l’independentisme va respirar alleujat. La prova d’unes eleccions estranyes, convocades pel govern espanyol fent un ús, si més no dubtós, de l’article 155 de la Constitució, s’havia superat. La majoria parlamentària ha aconseguit resistir tota mena d’obstacles, des dels processos penals que, via presó o exili, volien escapçar-la, fins a una intensa mobilització electoral acompanyada d’una forta campanya mediàtica a la qual s’han abocat pràcticament tots els mitjans espanyols. La majoria independentista ha sobreviscut, fins i tot, als seus propis errors, dubtes, esquerdes i contradiccions. Fins i tot, en termes absoluts s’ha produït un petit avenç de 112.832 vots que confirma una tendència lenta però segura de creixement de la base.

Aquestes són les bones notícies per a l’independentisme. I no són poca cosa. Fa mesos hi havia qui profetitzava un sobreescalfament del nucli independentista que hauria anat acompanyat d’un refredament de la perifèria. No sembla que hagi passat això: si hi ha hagut reescalfament, ha abastat el conjunt de l’independentisme i una mica més enllà.

Però també hi ha notícies no tan bones que plantegen, cruament, els reptes pendents. Al remat, en percentatge de vot, l’independentisme és pràcticament allà on era: al voltant del 47%. Tres punts per sota del 50%. La gran mobilització no ha aconseguit acabar amb la majoria independentista, però sí que n’ha neutralitzat el creixement. Més enllà de la interpretació que es faci d’aquesta majoria relativa, sembla raonable pensar que l’independentisme necessita encara una acumulació més gran de capital democràtic. Superar el 50% potser no serà suficient, però segurament sí que és necessari.

En aquest camí, no sembla que puguem esperar, a curt termini, grans transvasaments de vot entre blocs: les posicions sobre la independència estan força cristal·litzades. Si hi hagués canvis significatius en la correlació de forces vindrien, en tot cas, per la desmobilització d’algun sector. I, més a llarg termini, per l’efecte de la lògica demogràfica, favorable a l’independentisme.

Tanmateix, sempre hi ha marge per a petits moviments de vot. Sovint, les grans partides polítiques es juguen en els marges de petits canvis electorals. En aquest sentit, una observació detinguda dels mapes electorals i, quan en tinguem, de les dades d’enquestes postelectorals, ens pot donar pistes.

En aquesta ocasió, per exemple, més enllà de l’aparent estancament general observem dins les zones urbanes una pauta força consistent. L’independentisme avança lleugerament a les zones populars metropolitanes -allà on és més feble-, s’estanca als feus tradicionals i retrocedeix a les zones més benestants. Els últims dos anys han sigut políticament i socialment intensos, i per tant és difícil atribuir una causa concreta a aquests moviments, però en tot cas poden suggerir als diferents actors la necessitat de corregir, abandonar o insistir en determinades estratègies.

A més a més d’aquesta microcirurgia electoral, probablement l’independentisme hauria de preocupar-se de revertir la creixent distància emocional amb la part del país que no s’hi ha sumat encara. La famosa fractura és una estratègia prioritària de l’espanyolisme. I, en justa correspondència, evitar la fractura i recosir el país hauria de ser una prioritat de l’independentisme. Això demana avaluar quines decisions i actituds pròpies han contribuït a eixamplar-la i quines a reduir-la, i pensar en mecanismes per contrarestar la intensa campanya espanyolista que busca eixamplar-la. Preservar la cohesió social té un gran valor per si mateix, però també estratègicament serveix per mantenir marges de possible creixement per a l’independentisme. En un escenari de gran polarització, el marge de creixement tendirà a zero i això ens abocaria a una situació, gairebé, d’empat infinit.

stats