10/09/2015

L’independentisme no es conforma amb una victòria

4 min
cis

BarcelonaNingú no es qüestiona qui guanyarà les eleccions del 27 de setembre, ni qui governarà Catalunya. Aquest honor -i aquest repte- correspondrà a la coalició Junts pel Sí. Només un daltabaix sense precedents alteraria aquest pronòstic. Ara com ara, totes les enquestes assenyalen no només que la llista que encapçala Raül Romeva serà la força més votada, sinó que possiblement triplicarà en nombre d’escons el seu perseguidor més immediat. D’això, a qualsevol democràcia se’n diria una victòria incontestable. Encara més si hi afegim que la resta de formacions amb possibilitats d’entrar al Parlament són literalment incapaces de confegir una majoria alternativa, per les seves oceàniques diferències ideològiques.

Aquesta anàlisi no admetria matisos en unes eleccions parlamentàries convencionals. Però la cita del dia 27, com és ben sabut, ha adquirit caràcter plebiscitari. És així des del moment que CDC i ERC van acceptar integrar-se en una llista cívica amb un programa inequívocament independentista. En primer terme, els partits unionistes o federalistes van intentar no caure en aquesta dialèctica; però no han aconseguit prendre la iniciativa del debat. Fa pocs dies, Inés Arrimadas (C’s) admetia sobre les pròximes eleccions: “Ens hi juguem seguir sent espanyols”. És el final de la fase de negació. Un primer èxit per a l’independentisme. Però cal esperar una mobilització dels votants unionistes, ara que els seus líders polítics els comencen a advertir que l’aposta sobiranista s’ha de prendre seriosament.

Regles del joc

En un plesbiscit es compten els vots; però com que el govern espanyol no va voler acceptar el referèndum (com exigien els dos terços del Parlament català), ara s’ha d’adaptar a les regles de joc d’uns comicis parlamentaris. Si hi ha una majoria absoluta sobiranista, Junts pel Sí no només tindrà el dret sinó l’obligació d’intentar complir el seu programa electoral. Però si aquesta majoria és ajustada, i no s’acosta al 50% dels vots emesos, és molt difícil que el full de ruta pactat per Mas, Junqueras i les entitats civils es porti a terme amb la celeritat i la inevitablitat que segurament voldrien. La creació d’un estat comença al Parlament, però demana altres eines i suports. La mesura de la victòria sobiranista obligarà a modular els pròxims passos del procés.

Un altre factor a tenir present és que l’independentisme concorre a les eleccions en dues llistes separades, i és molt possible que el futur grup parlamentari de la CUP tingui la clau de la majoria. La bona feina de David Fernàndez en l’actual mandat, i el recel de molts votants d’esquerres envers CDC, explica les bones perspectives electorals de la CUP, que presenta un programa de màxims (desconnexió immediata de l’Estat, rebuig de les directives de la Unió Europea, polítiques socials avançades) i que qüestiona la idoneïtat d’Artur Mas per liderar la nova fase del procés. Junts pel Sí, amb la tria d’un exmembre d’ICV com a cap de llista, i un programa electoral farcit de propostes socials, intenta evitar aquest efecte, tot i que Romeva està en posició difícil quan plouen els atacs contra CDC per les retallades o per la corrupció.

Els sondejos vaticinen que la CUP pot tenir la clau de la majoria absoluta. En qualsevol cas, la futura majoria independentista serà tan diversa que, encara que sostingui amb unanimitat el procés cap a la independència (cosa que està per veure), haurà d’afrontar la gestió quotidiana del govern amb el risc evident de desgastar-se per les contradiccions internes.

La capacitat de CDC, ERC, la CUP, els escindits del PSC i UDC, i les associacions cíviques per posar-se d’acord malgrat les diferències i les suspicàcies ha permès marcar un horitzó unitari en un moment decisiu per al país. I això té recompenses i riscos. Però el que és indubtable és que avui dia, a Catalunya, cap moviment popular té la volada del sobiranisme.

Nova i vella política

Fa només uns mesos semblava que les estelades quedaven eclipsades pel roig i el morat de les esquerres alternatives, que s’emmirallaven en l’èxit de Podem. Però Catalunya Sí que es Pot -coalició formada per ICV, EUiA, Podem i Equo- ha nascut competint amb una CUP ascendent, quan l’estrella de Pablo Iglesias sembla perdre lluentor, i sense la sensació de motor de canvi que Ada Colau va encarnar a les municipals a Barcelona. Segons les enquestes, Catalunya Sí que es Pot i Ciutadans, dos partits emergents que a Espanya comencen a mostrar símptomes de fatiga, es disputen el segon lloc a les eleccions, una distinció que permetria al seu cap de llista gaudir de l’estatus de cap de l’oposició. Però els dos aspirants, Lluís Rabell i Inés Arrimadas, són nouvinguts i no tenen la capacitat d’arrossegament dels seus respectius padrins. En part per això sembla que les expectatives dels dos partits dinàstics, el PP i el PSC, comencen a remuntar discretament, almenys per mantenir els seus nínxols tradicionals. El socialista Miquel Iceta -un gat vell amb habilitat dialèctica- i Xavier García Albiol -un falcó que parla sense embuts- prometen una campanya electoral d’alt voltatge.

Que la lluita per la segona posició sigui aferrissada no fa altra cosa que garantir l’avantatge indiscutit de Junts pel Sí. Que el cap de l’oposició sigui Rabell, Arrimadas, Iceta o García Albiol no té transcendència per al futur Parlament català (tot i que els sobiranistes, almenys els d’esquerres, prefereixen Catalunya Sí que es Pot, que continua defensant, sobre el paper, el dret a decidir). Però aquesta invisible medalla de plata donarà o restarà ànims de cara a les eleccions generals, que és on els partits unionistes s’ho pensen jugar tot. També seran uns comicis importants per al futur govern català, amb independència de la força que obtingui el 27-S i de l’ús que en vulgui fer.

stats