La llei d'amnistia i el poder judicial

MadridAra que ja tenim la llei d'amnistia damunt la taula no tot està clar i les preguntes continuen. Potser ens havíem pensat que l'acord entre el Govern i Junts seria la resposta, però més aviat és la pregunta. ¿Serà suficient, n'hi haurà prou? No n'estic segur. No vull dir que no s'hagi negociat bé i que el text no permeti ser interpretat per arxivar la pràctica totalitat de les causes penals que queden obertes sobre el Procés. Podria ser. Però el que no veig probable és que la tensió amb els jutges s'hagi acabat. Quan dic jutges em refereixo especialment al Suprem, però no només a aquest tribunal.

Dono per descomptada la presentació d'una consulta o qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i ja veurem quin curs té el sumari sobre el cas Tsunami. D'entrada, la interlocutòria de la sala penal per acceptar l'exposició raonada del jutge que li va remetre la causa, Manuel García-Castellón, ja incloïa un cert esforç pedagògic per fer entendre a l'opinió pública –periodistes inclosos– que el terrorisme no consisteix exclusivament en els delictes de sang, citant la kale borroka, com si fos equiparable l'ocupació d'un aeroport amb l'acció sostinguda de suport a una organització terrorista, com va ser ETA.

Hi ha prou dades, en definitiva, per creure que en els mesos vinents podem conèixer una situació insòlita, de xoc de trens, entre part de l'estament judicial i el Congrés dels Diputats, que haurà aprovat la llei d'amnistia. Si això passa ja no estarem davant d'un conflicte entre el poder judicial i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, o entre un sector dels jutges i el govern, sinó en un marc de desacord entre poders de l'Estat. En part, l'origen del problema està en un punt que tractava l'informe de la Comissió de Venecià –l'òrgan consultiu del Consell d'Europa en matèria constitucional– sobre la llei d'amnistia, quan trobava a faltar un suport més ampli al voltant d'aquesta iniciativa parlamentària.

Els motius de la justícia

És veritat que el PSOE i el PP no s'han entès habitualment sobre què cal fer en relació amb Catalunya, excepte —i no és poca excepció— per suspendre l'autonomia l'octubre del 2017. La raó no ha estat altra que la voluntat d'aprofitar aquesta matèria com a element de desgast de l'adversari. No es pot imaginar una situació en la qual els dos grans partits estatals poguessin coincidir en una estratègia comuna per redreçar la relació amb Catalunya. En aquestes circumstàncies no pot estranyar que sigui la magistratura conservadora la que aparegui a primera línia de resistència davant la llei d'amnistia. Només cal recordar el sopar que una cinquantena de fiscals van fer amb Feijóo, poc abans de les eleccions municipals i autonòmiques de l'any passat, on algunes intervencions es van dedicar a glossar la idea de derogar el sanchisme, exhibida pels populars com la síntesi del seu projecte polític.

Tot això vol dir que hi ha jutges disposats a prevaricar, o a actuar com a braç executor dels propòsits de la dreta política? Òbviament no, no cal anar tan lluny. La qüestió és que en fugir de la justícia espanyola, Puigdemont es va deslliurar d'anar a la presó, però també va assumir riscos. D'entrada, el de no poder tenir cap seguretat del moment en què podria tornar a Espanya. A diferència de les euroordres de detenció, les enviades als cossos policials interiors han estat vigents sempre des que Puigdemont va ser declarat en rebel·lia. I si les dirigides a l'exterior no ho han estat en tot moment es deu al fet que es volia evitar que fracassessin.

Dit altrament, la justícia té els seus propis motius, sense necessitat de rebre estímuls des de l'àmbit polític, per considerar que amb Puigdemont hi ha un compte pendent. Aquest compte seria el derivat del fet que als membres del seu govern se'ls pogués jutjar i condemnar mentre ell seguia emparat per la justícia belga. Hi va haver un moment en què el líder de Junts hauria pogut ser entregat en funció de l'euroordre. Va ser quan el van detenir a Schleswig-Holstein, a Alemanya, i els jutges alemanys van oferir complir l'euroordre només pel delicte de malversació, no per les acusacions de rebel·lió o sedició. I el Suprem no ho va acceptar, perquè estava a punt de jutjar tots els altres processats pel conjunt dels delictes mencionats.

Tornarà Puigdemont al juny?

Tenint en compte aquests antecedents no em sembla que es pugui assegurar que Puigdemont estarà de tornada a Catalunya aquest mes de juny. S'haurà de veure com interpreta el Suprem la compatibilitat entre la directiva europea de 2017 sobre terrorisme i el Codi Penal espanyol. Podria resultar sorprenent, però no és teòricament descartable, que quan la sala penal hagi estudiat més a fons el sumari del cas Tsunami, i hagi practicat les diligències que consideri oportunes, acabi rebutjant la tesi del terrorisme i considerant que els fets no van passar de constituir un delicte de desordres públics. Això implicaria l'aplicació de la llei d'amnistia.

Es pot apuntar com a hipòtesi remota, ara inversemblant, vistes les posicions que ha estat sostenint el Suprem i la seva oposició frontal als indults, quan va haver d'informar sobre l'expedient obert pel govern per concedir aquella mesura de gràcia. El que per a Pedro Sánchez i el ministre Félix Bolaños és fer de la necessitat virtut, per als fiscals de la causa del Procés i pel mateix Suprem és una cessió política per uns vots que resulten imprescindibles per al govern. La sala penal ja va dir llavors que no veia raons de justícia, equitat o utilitat pública per acordar els indults, ni cap indici de penediment per part dels condemnats.

A part, falta veure quin camí seguirà el recurs del PP al Constitucional. Aquí la discussió se centrarà en si l'amnistia respecta la interdicció de l'arbitrarietat. I és poc probable que el tribunal de garanties pugui dictar sentència abans de l'estiu. En qualsevol cas, l'acord sobre la llei d'amnistia confirma la voluntat compartida que la legislatura avanci, com es veurà en els pròxims pactes de pressupostos. Tot això sense descartar que el cas Ábalos-Koldo pugui donar noves sorpreses sobre el grau de penetració de la corrupció a l'actual administració. El gran avantatge de Pedro Sánchez és que Feijóo segueix sense tenir amb qui aliar-se per posar-lo en perill.