20/02/2022

Madrid fa saltar pels aires el sistema polític espanyol

3 min
Les líders del PP i de Vox a l’Assemblea de Madrid, Isabel Díaz Ayuso (esquerra) i Rocío Monasterio.

MadridSantiago Abascal sap que no ha de fer res per recollir els votants del PP descontents amb la maniobra de Casado contra Ayuso. Només seure i esperar. Si de cas llançar algun missatge de complicitat amb Ayuso (“Crec en la presumpció d’innocència. No m’agraden les caceres de bruixes”, va piular ahir) i, estratègicament, fins i tot centrar-se una mica per aparèixer com el vot refugi segur de la dreta.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Fins ara Vox no tenia cap intenció de moderar-se perquè ocupava el seu espai de forma còmoda i necessitava marcar perfil respecte al PP. El seu era un altre rol, el de partit de les essències conservadores que marcava el ritme al germà gran. Però ara Abascal pot somiar amb convertir-se en aquest germà gran o, almenys, amb parlar-hi de tu a tu. I això pot passar fins i tot en el cas que el PP es refundi sota el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo, que ja ha deixat clar que no vol saber res de pactes amb l’extrema dreta.

Aquesta és la gran paradoxa que afrontaria un PP post-Casado. Si opta per un perfil moderat com Feijóo, deixarà més espai electoral a l’extrema dreta (i es quedaria sense socis potencials), mentre que si aposta per Ayuso, el que perdrà seran els votants moderats i aquells que a províncies no compren el turbocapitalisme castís de la capital. Acabi com acabi aquesta crisi, la dreta continuarà dividida, com a mínim en dos partits. L’únic que s’ha de veure és en quina proporció es reparteixen els votants i quina relació s’estableix entre els dos. Amb una excepció: com més pes tingui Vox, més difícil serà l’accés de la dreta a la Moncloa.

Hipertròfia madrilenya

Mentrestant, el que es demostra és que la hipertròfia madrilenya, la concentració cada cop més gran de recursos en detriment de les comunitats del voltant, ha acabat creant un poder autònom de l’Estat, que s’hi enfronta fins i tot quan hi ha el mateix color polític a la Moncloa. El sistema polític espanyol està fent aigües per la capital, on tant l’ayusisme com l’errejonisme, dos fenòmens específicament madrilenys, són els dos principals pols que s’enfronten a les urnes i a les xarxes. Ni la dreta ni l’esquerra espanyola han sigut capaces de crear estructures lleials a l’arquitectura estatal. Madrid pesa massa. És una olla de pressió, amb un ecosistema mediàtic propi que irradia a la resta de l’Estat, i on rarament es discuteix de les coses del menjar, sinó que hi té lloc una formidable batalla cultural entre l’esquerra i la dreta que la segona va guanyant de manera folgada.

“Ningú s’imagina que de Madrid en pugui sortir la vacuna contra el covid”, deia dissabte a l’ARA la líder de Més Madrid, Mónica García, quan resulta que es fabrica a Amer, Girona. I poca gent sap a la Castellana que Madrid té gairebé dos punts més d’atur que la decadent Barcelona (9,30% versus 7,46%). 

Però més enllà d’aquestes dades el que sí que hi ha és un excedent de poder polític i d’influència econòmica que converteix aquell districte federal creat artificialment durant la Transició en un ecosistema propi on tothom creu que té dret a dirigir els destins d’Espanya, des de polítics fins a periodistes, passant per jutges o alts funcionaris. Mentre no es trobi un equilibri entre aquest megacentre i la resta de l’Estat, la política espanyola serà inestable i altament volàtil.

stats