Ábalos i l'oposició de 'triperia'
MadridAviat farà dos anys que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va sorprendre amb la convocatòria anticipada de les darreres eleccions generals. Era un 29 de maig i el líder socialista va comparèixer per fer una declaració institucional en què va destacar que havia pres aquella decisió a la vista dels resultats dels comicis municipals i autonòmics celebrats un dia abans. El PP va recollir en aquella ocasió 7.054.887 vots –el 31,53% dels emesos–, mentre que el PSOE en va aconseguir 6.291.812 –el 28,12%. La reacció del cap del govern va ser immediata, en recerca d’un rellançament que evités el creixement de les pèrdues. Sánchez va fer una campanya molt intensa i va aparèixer en moltes entrevistes i programes de televisió. D'aquella ensopegada es van derivar moltes altres decisions.
En general, els socialistes van buscar combinar el tancament de files –van col·locar gent de confiança en llocs claus– amb una operació de renovació que permetés portar perfils nous, especialment entre els dirigents autonòmics. El PSOE volia reforçar l'estructura de l'organització per fer front a un PP cada cop més decidit a practicar una política de xoc permanent com a primer partit de l'oposició. D’altra banda, el pols entre Sánchez i Feijóo ja s'havia convertit en una qüestió personal. Des de llavors els enfrontaments que han tingut a la tribuna del Congrés han estat particularment durs, i amb freqüència s’han caracteritzat pel menyspreu i els sarcasmes creuats. A mesura que avançava la legislatura, la dreta política i la sociològica han anat mobilitzant totes les forces disponibles en un ampli ventall de cercles; econòmics, mediàtics i judicials inclosos. Aquesta evolució de les coses ens situa ara, dos anys després de la darrera campanya per unes generals, en un escenari en què les relacions polítiques, en general, i les de socialistes i populars en particular, estan molt deteriorades, pràcticament sense espai per al diàleg.
Aquesta situació ja és greu pel que fa a la política interior del país, però ens trobem amb l’agreujant d’un context internacional complicat, que qüestiona aspectes fonamentals de la construcció europea, no només pel que fa a la política de seguretat i defensa. Ens estem jugant literalment els quartos, i alguna cosa més, molt més, segons el curs que segueixi el pols pel manteniment –o l'augment– de posicions entre els principals protagonistes de la lluita per l'hegemonia a escala planetària. Aquest mes de maig també s'està celebrant el vuitantè aniversari de la rendició de l’Alemanya nazi, que ja s'ha demostrat que no va representar el final de les guerres a Europa.
Mentrestant, a Espanya el debat polític es mou per camins de via estreta, generant neologismes. A la fatxosfera ha seguit el concepte d'oposició de triperia, per exemple. I entre les notícies d'aquests dies ocupa un lloc destacat la seqüència de missatges entre el president del govern espanyol i l'exministre de Foment José Luis Ábalos, amb un ric anecdotari d'al·lusions a terceres persones de dins i de fora del PSOE. Algunes de les mencionades apareixen amb àlies i sobrenoms curiosos, com el de “pájara” referit a la titular de Defensa, Margarita Robles, que va reaccionar de l’única manera possible: traient importància al fet, per destacar que es tractava d’una “conversa privada”. El problema dels socialistes no és l’existència d'una determinada sèrie de missatges més o menys comprometedors o reveladors de conductes políticament perilloses, sinó la càrrega d'episodis que van acumulant a la motxilla.
Aquests últims episodis faciliten que l'oposició vagi completant el perfil d’una suposada xarxa de complicitats que permeten barrejar-ho tot, des del cas Ábalos fins a la suposada intervenció de la dona del president, Begoña Gómez, per afavorir interessos empresarials concrets, com els derivats de la crisi d'Air Europa. Aquí novament tenim un cas d’extralimitació judicial, com va dient la defensa, que ha hagut de tornar a recórrer les noves diligències d'investigació acordades per l'instructor, després que l'Audiència de Madrid ordenés, ja fa un any, al magistrat deixar de banda les seves investigacions.
Convertir les hipòtesis en proves
La qüestió és que ara ha fet falta una segona ordre en el mateix sentit, quan la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ja havia informat en dos atestats que no havia trobat rastre d'actuacions de Begoña Gómez en l'operació de rescat d'Air Europa. Per les acusacions, el més important és constatar que Sánchez s’ocupés d'aquest assumpte després que el director executiu de la companyia aèria contactés amb la dona del president del govern per demanar-li ajuda. Però el problema per a les entitats de l'acció popular és demostrar el suposat tràfic d'influències convertint les hipòtesis i els indicis en proves, donat que la presumpció d'innocència continua sent un dret constitucional per tothom.
En aquest clima, on els avatars dels procediments judicials tenen tanta influència en l'estratègia dels partits, ha arribat la convocatòria del pròxim congrés del PP. Feijóo ho ha decidit per preparar l’organització davant d’unes hipotètiques eleccions anticipades. El president del PP s’ho juga tot en les pròximes generals. Vox encara és un gran inconvenient per a ell. Va ser significatiu que el líder d'aquesta formació, Santiago Abascal, al final de la seva intervenció en el ple del Congrés sobre l'apagada i l’augment de la despesa en matèria de seguretat i defensa, es dediqués a reclamar a Feijóo que no tornés a pactar res amb el PSOE.
El fet és que el PP no ha pactat res sobre aquesta qüestió amb el govern malgrat l'intent de diàleg inicial. I també va ser significatiu que els populars no se sumessin a la convocatòria de la darrera concentració antisanchista a la plaça de Colón de Madrid, organitzada per Vox. Feijóo, en definitiva, busca el seu camí pels dos anys que li poden quedar a la legislatura, amb una estratègia de control de l'acció de govern sense concessions, però que hauria d’aportar alguna cosa més que el que els socialistes qualifiquen d’oposició de triperia. Els missatges entre Sánchez i Ábalos permeten apropar-nos al que el president del govern pensava el 2021 o 2023 d'alguns del seus col·laboradors i excoaliats, però són l'arma definitiva que el PP fa temps que espera.