Gaza com a matèria de "política domèstica"
MadridAlberto Núñez Feijóo i José María Aznar han hagut d'aparèixer junts en un acte de la fundació Faes, que presideix aquest últim, per intentar unificar davant de l’opinió pública els seus missatges sobre la massacre de Gaza i sobre la malèvola estratègia del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per disfressar de discurs solidari el que a parer seu només pretén tapar els casos de corrupció dels socialistes. Què més voldria Pedro Sánchez que poder eliminar les investigacions judicials que l'assetgen i la seva repercussió social. No és tan fàcil. Ara bé, el cert és que ha aconseguit obrir un front de debat públic susceptible de donar-li oxigen.
Però no perquè el genocidi a Gaza i la seva condemna permetin oblidar casos com els dels Cerdán-Ábalos-Koldo García, sinó perquè han portat l'oposició a navegar en un mar de suposats matisos que reflecteixen la seva dificultat per trobar les paraules justes davant de la invasió del territori palestí i les desenes de milers de morts que ja ha provocat. Em refereixo en particular a Feijóo i Aznar per la seva rellevància, el primer com a aspirant a governar el país, i com a expresident del govern espanyol, el segon. Deixo a banda el cas de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que seria una versió caricaturitzada dels dos anteriors.
Un cop més, aquesta setmana el PP s'ha deixat portar per l'ansietat que caracteritza la seva acció política. Els fets de l’etapa final de "la Vuelta", amb la suspensió del recorregut urbà per Madrid, han desfermat una reacció dels populars que difícilment connectarà amb una majoria social. Hi havia prou informació i signes evidents del que podria passar per considerar desencertada la decisió de mantenir sense modificacions l’última jornada de la cursa. Van existir incidents anteriors durant el recorregut de la prova, i l’extensió de la darrera etapa era de difícil control per la policia. No tenia sentit exigir que les forces de l'ordre fessin ús de tot el seu potencial contra els manifestants que intentessin impedir el pas dels corredors.
Em resisteixo a fer comparacions entre situacions que són ben diferents, però les imatges de les càrregues policials i els cops de porra a gent de totes les edats quan intentaven remoure les tanques de protecció del circuit urbà a Madrid el dia 14 passat em van recordar altres escenes similars viscudes a Barcelona i altres ciutats de Catalunya un dia del mes d'octubre del 2017. Sense comparar els motius dels fets i altres circumstàncies, em pregunto sobre la proporcionalitat de l’actuació dels agents antiavalots, i si el manteniment del disseny de la cursa justificava omplir de garrotades els que protestaven contra la presència dels ciclistes de l’equip israelià, buscant provocar la suspensió de la prova per condemnar la massacre de Gaza. Em sembla que uns i altres van preferir córrer el risc.
D’una banda, el govern espanyol, amb Pedro Sánchez identificant-se amb la protesta, rebent crítiques de l’executiu israelià per “alimentar la violència”, i assumint sense grans preocupacions la possibilitat que hi hagués incidents. D’altra banda, les jerarquies de la prova ciclista, els organitzadors de "la Vuelta", la presidenta madrilenya i l’alcalde de la capital, José Luis Martínez-Almeida, decidint que no calia fer res malgrat el clima social existent, alimentat per les contínues imatges de la població civil palestina entre la vida i la mort enmig de munts d'edificis en ruïnes, amb columnes de blindats a punt d'entrar a Ciutat de Gaza.
Quan Aznar defensava una pau justa
En aquest context, el comunicat de Feijóo del mateix dia 14 de setembre a la tarda va resultar penós. Va dir de no compartir “la resposta que està donant el govern d'Israel als atemptats terroristes que han patit”, però va afegir que “el segrest i assassinat d'israelians innocents no es pot contestar amb més pèrdues civils d'origen palestí”. Pèrdues civils!, va dir. Quina desafortunada recerca d’un llenguatge pretesament pulcre, sense connotacions de retret. Per acabar-ho d’adobar, Aznar va anar el dimecres dia 17 a la seva fundació, FAES, i va dir que “si Israel perdés el que està fent seria posar el món occidental a la vora de la derrota total”. “El que està fent”, va dir per descriure la massacre. Un contrast ben gran amb el contingut i el to general de la seva visita a Israel, el juny del 1998. Em venen ara molts records. Durant les etapes de Felipe González i de José María Aznar era encarregat a La Vanguardia de la informació del govern espanyol, i ara em sento decebut pel que els he sentit dir aquests dies. El 29 de juny del 1998 Aznar va fer una roda de premsa amb Netanyahu en la qual va manifestar el seu suport “al procés de pau i la recerca d’una pau justa, global i duradora per a tothom”.
Conservo la transcripció d'aquella compareixença i el president espanyol es va cansar de pronunciar la paraula pau, mentre el primer ministre israelià subratllava que el que impedia l’acord amb els palestins era la seva negativa a “complir amb els seus compromisos”. Tres anys abans, en un altre visita, el juny de 1995, Aznar va fer un passeig amb el president de l’Autoritat Palestina, Iàsser Arafat, agafats de la mà, mirant-se el mar, on ara Trump vol construir un complex turístic, i expressant-se fervorosos desitjos de pau. I l'agost del 2000 Aznar va manifestar a Arafat a la Moncloa que tant Espanya com la Unió Europea reconeixerien l’estat palestí “quan es proclamés”. Aquell mateix dia el líder palestí ordenava una investigació sobre la mort de tres soldats israelians quan intentaven detenir el cap militar de Hamàs en un poble de Cisjordània.
Després de la mort d'Arafat el 2004 –i, de fet, des d’abans–, moltes coses van anar a pitjor. Ara sentim Felipe González dir que el que s’ha de demanar a Hamàs "si no es vol que matin nens i dones, és: ¿per què no s'alliberen els ostatges israelians?”. L’atac terrorista palestí del 7 d'octubre del 2023, amb 1.400 morts i 252 ostatges, és un acte criminal monstruós que no s’hauria hagut de produir mai. Ara bé, de veritat creu l'expresident espanyol que Netanyahu faria marxa enrere amb l'alliberament dels segrestats que segueixin vius? I pel que fa a Aznar, també ha dit aquesta setmana que “transformar polítiques domèstiques en polítiques externes és absurd”. I no és això, també dit al revés, el que passa gairebé sempre a Espanya?