La guerra dels aranzels com a oportunitat

MadridEstem tan acostumats a la bronca que no ens acabem de creure la possibilitat que hi hagi canvis substancials en les relacions entre els partits a conseqüència de la guerra comercial iniciada pel president nord-americà, Donald Trump. Però el fenomen té el seu interès i val la pena analitzar-lo. El parèntesi que s’ha obert, singularment entre el govern de Pedro Sánchez i el PP d’Alberto Núñez Feijóo, representa una oportunitat per al país i per a ells dos. Per al país, perquè és ben cert que cal una resposta amb el màxim suport polític i social. I per als respectius líders dels socialistes i els populars, perquè ara els toca comportar-se com a homes d'estat. Sobretot Feijóo, perquè no té tantes ocasions d’abandonar el manual d'oposició radical i destructiva per passar a exercir un paper de candidat presidenciable.

És veritat que al poder s’hi arriba havent provocat prèviament un fort desgast del govern. Però això no és suficient. La gent ha de reconèixer que el candidat a assumir la presidència de l'executiu és una persona fiable, amb autoritat, criteri i un cert grau de prudència. Per això tots els partits solen tenir una figura que fa d'ariet, un Alfonso Guerra en el PSOE del passat, o un Miguel Tellado en el cas del PP actual. No els comparo, perquè són ben diferents, també en la seva aparença física, però encarnen o han encarnat funcions que resulten indispensables per a qui està al capdavant de l’organització. El líder d'una força política de govern no pot dir segons què, però sol tenir al seu voltant la figura d'un portaveu o representant capaç de fer d’ariet i dir sense problemes el que li passi pel cap, sense límits.

En part, l'allunyament de la política es deu a l'abús d'aquesta mena de figures i estratègies. La política espanyola s’ha caracteritzat des de l'etapa de José María Aznar per pràctiques de confrontació radical, en la qual qui ostenta el poder intenta no deixar respirar l'oposició. Per això és tan hipòcrita que els populars acusin els socialistes de voler ocupar les institucions, quan el que van fer en el passat és essencialment el mateix. I no hi ha gaires dubtes que el PP i el PSOE tornaran per on han vingut i s'embarcaran novament en una política de desqualificacions. La incògnita és quant durarà aquest parèntesi, i si servirà per a alguna cosa més que per carregar piles abans de tornar al clima dels enfrontaments continus.

No estaria malament que per aprofitar l’ocasió el govern volgués prendre-li la paraula al PP i convertir els primers contactes per fer front a la política d’aranzels de Trump en alguna cosa més que una concertació més o menys puntual i una operació d'imatge. La trobada entre Sánchez i Feijóo quan el primer va voler fer una ronda de contactes per parlar de l’augment de la despesa en matèria de seguretat i defensa no va servir per a gaire més que per tenir noves fotos de salutacions a les portes de la Moncloa. Ara l’amenaça de guerra comercial pot tenir conseqüències més ràpides i tangibles per a molts sectors, és a dir, per a molta gent.

Hi ha hagut persones de diverses edats i condicions que durant aquestes darreres setmanes m’han preguntat si és veritat que correm el risc que a Europa esclati un nou conflicte armat, si els russos serien capaços d’atacar Finlàndia o els països bàltics com ho han fet amb Ucraïna. No ho troben versemblant, però ho pregunten, conscients que moltes hipòtesis que fins no fa gaire semblaven inimaginables ara no poden descartar-se. El fet, doncs, és que el que en un passat recent ens hauria semblat política ficció ara forma part de la realitat, i reclama respostes. Aquí és on caldrà actuar amb prudència, però també amb certa audàcia.

Pressupostos, ara sí?

En l'àmbit intern, per exemple, per què no provar de donar una nova empenta a l’intent de comptar amb un debat de pressupostos del 2025? Tothom ja havia assumit que no hi hauria uns nous comptes de l'Estat aquest any. Però tindria tot el sentit del món que Sánchez instés el PP a incloure la negociació d'un projecte de pressupostos com a part d'un gran acord davant la incertesa generada per la guerra d'aranzels de Trump. Ja sé que les possibilitats que una proposta d'aquesta mena prosperi són molt escasses, per no dir nul·les. Però després de veure i sentir tants moviments parlamentaris i tantes iniciatives basades en simples interessos conjunturals, per què no posar en joc una carta més alta.

El tacticisme és denunciable quan serveix per posar en marxa maniobres hipòcrites i instrumentals, quan s'utilitza una llei o una situació de necessitat com a simple palanca. Això no treu legitimitat a les iniciatives guiades per una mena de “tacticisme positiu”, en la mesura que pretenen aprofitar una situació excepcional per trobar sortides que en el dia a dia de la simple lluita pel poder semblen impossibles. No sempre que pensem que el que ens disposem a proposar no serà acceptat acabem per renunciar a plantejar-ho. De vegades val la pena que ens diguin que no, perquè una negativa també posa en evidència les autèntiques intencions del nostre interlocutor.

Ara el govern espanyol i el PP han començat a veure’s i a parlar en uns termes insòlits fins fa pocs dies. El ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, s’ha reunit amb el portaveu popular en la matèria, Juan Bravo. El primer cop que Cuerpo va convidar els populars a una trobada similar qui s'hi va presentar va ser Miguel Tellado. El contacte no va tenir efectes positius. Ara almenys no hi ha hagut baralla. Molts sectors, començant per l'agroalimentari, veurien amb esperança que govern i oposició poguessin treballar junts per garantir estabilitat i sortides a la seva producció.

L'executiu de Sánchez ja va haver d'afrontar políticament en solitari la lluita contra la pandèmia, encara que amb la solidaritat individual de molta gent. El PP no hi va guanyar res amb la seva política d'oposició, criticant fins i tot els decrets de l'estat d'alarma, per promoure un estat d'excepció pensat per a altres tipus d'alteracions de la convivència democràtica. De moment el que els populars han fet bé és posar en evidència les contradiccions de Vox. Feijóo ja sap que l’aliança amb l'extrema dreta difícilment el portarà al poder. Al contrari, l'allunya de la Moncloa, perquè el priva de qualsevol altre tipus de pacte. I també Feijóo hauria de saber fer de la necessitat virtut.