L'última missió impossible de Pedro Sánchez

MadridPedro Sánchez se n'ha anat de vacances amb un repte: tenir uns pressupostos generals de l'Estat el 2026, tot i que ja va tard en els tràmits habituals. Durant aquesta legislatura, el govern espanyol no ha intentat portar uns comptes públics al Congrés dels Diputats –l'Estat està funcionant amb els pressupostos del 2023–. Ni tan sols ha presentat un avantprojecte de pressupostos, és a dir, un text que, com a mínim, passi pel consell de ministres. Ara, però, el mateix Sánchez ha assegurat que vol deixar enrere els comptes de fa dos anys. Per assolir aquest anhel haurà de convèncer la majoria plurinacional que va permetre la seva investidura –ningú preveu un acord amb el PP– i això requereix presentar uns pressupostos que agradin des de Junts fins a Podem, formacions que habitualment tenen posicions allunyades, cosa que ha suposat un entrebanc en moltes ocasions. L'horitzó, doncs, no es presenta plàcid. "No n'hi haurà [de pressupostos]", sentencia un exdiputat català al Congrés, que coneix de primera mà l'entramat negociador rere uns comptes públics de l'Estat.

El cert és que des que va ser investit president espanyol, el mandat de Sánchez ha anat de bracet de la paraula "difícil" fruit de la fragmentació parlamentària: necessita el suport de tots i cadascun dels socis per tirar endavant les mesures. De fet, el novembre del 2023 el trencaclosques de la investidura també semblava una missió impossible. Tot el bloc plurinacional, però, va arribar a la conclusió que hi tenia més a perdre si no es resolia el puzle: PSOE i Sumar perdien la possibilitat de repetir la coalició, les esquerres temien una suma de PP i Vox, però també els independentistes. Per a ells, aquest escenari de suma suposava no només no tenir capacitat d'influència, sinó també la possibilitat de quedar-se sense amnistia. L'acord a diferents bandes va acabar prosperant tot i les exigències i desconfiances del punt de partida.

De cara a la negociació pressupostària, aquest punt de partida és força similar, però hi ha diferències. Algunes veus (mediàtiques, polítiques, però també socials i econòmiques) creuen que entre els implicats en la investidura hi ha qui pensa que té més a guanyar que a perdre si tot salta pels aires. Aquí hi situen Podem, que des que va trencar amb Sumar s'ha convertit en una pedra a la sabata per a Sánchez. La formació que lidera Ione Belarrra s'ha erigit com l'alternativa real d'esquerres i busca recuperar l'hegemonia d'aquest espai a través d'una estratègia d'oposició a l'actual govern de Pedro Sánchez del qual havia format part la legislatura anterior. Però també situen Junts. Malgrat denunciar "incompliments" del PSOE en alguns acords assolits –com el català a Europa– i no tenir lligada l'aplicació total de la llei d'amnistia –Carles Puigdemont encara no pot tornar–, els juntaires fa temps que han començat a explorar el filtreig amb el PP a l'hora de votar al Congrés dels Diputats, sobretot quan es tracta de mesures econòmiques.

I la resta? Tot i que la relació no és tan tensa com amb Podem o Junts, partits com ERC o el PNB fa temps que tenen la mosca al nas perquè també consideren que Pedro Sánchez no ha complert alguns dels acords previs, o no com ells els voldrien. En el cas dels republicans, tot i que la negociació va ser amb el PSC a canvi d'investir Salvador Illa president, la materialització del finançament singular per a Catalunya i la voluntat política que requereix per part de l'executiu espanyol és l'exemple més evident. El to, però, no és tan dur perquè els jeltzales governen al País Basc gràcies als socialistes, mentre que Illa ho fa gràcies als vots d'ERC. A més, no han dubtat en llençar algun dard a la resta de socis quan estiren el fil amb el govern de Sánchez i no temen que la seva sortida suposi l'entrada de la dreta i l'extrema dreta. "El no a tot és un mal negoci", li va etzibar el portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, fa uns dies a Podem.

Sense interlocutor

Però l'altra gran diferència respecte al punt de partida del novembre del 2023 és el buit en la figura d'interlocutor arran de l'empresonament preventiu de qui fins fa ben poc era número tres del PSOE i home fort de Sánchez, Santos Cerdán. De fet, el cas Ábalos o Koldo, també anomenat cas Cerdán (s'investiga, entre altres coses, la presumpta adjudicació fraudulenta d'obres públiques i el cobrament de comissions il·legals), ha suposat una esquerda pel que fa a la confiança amb els socis d'investidura fins al punt que ha planat la idea d'una qüestió de confiança.

Cal tenir en compte que Sánchez va arribar a la Moncloa l'any 2018 quan la corrupció va desbordar el govern de Mariano Rajoy (PP). Aleshores, el líder socialista va prometre que ell seria "impecable". "No n'hi ha prou en demanar disculpes, al Congrés s'hi ve a assumir responsabilitats polítiques", li recriminava Sánchez a Rajoy.

Santos Cerdán era l'encarregat de la interlocució amb els de Carles Puigdemont i, per tant, de greixar la relació amb els juntaries quan les coses estaven encallades. Sánchez ha intentat recosir la ferida anunciant mesures per acabar amb la corrupció, però les exigències dels partits, que de moment no han quedat satisfets amb els anuncis, van més enllà i són el que també marcarà les converses per a uns nous pressupostos a l'Estat. Podem, per exemple, ha obert una croada contra l'increment de la despesa pública en defensa que vol l'OTAN. I Junts, entre altres coses, exigeix que l'Estat compleixi amb l'execució pressupostària pendent.

Més enllà dels pressupostos

Al llarg del mandat Sánchez ja ha hagut d'obrir carpetes fora de les normes que volia aprovar per acontentar els socis. És a dir, arribar a acords paral·lels a la llei que es votava al Congrés dels Diputats perquè aquesta prosperés. Un dels últims exemples és la reforma d'eficiència del servei públic de justícia que es va votar el passat mes de desembre. La norma va prosperar després que Félix Bolaños, artífex de la reforma, pactés amb Podem la pròrroga de sis mesos de la bonificació al transport públic i la pròrroga durant un any de la prohibició de desnonar algunes famílies vulnerables. En el cas de Junts, el gener del 2024 va salvar dos decrets amb mesures econòmiques a canvi de la "delegació integral" a Catalunya de les competències d'immigració, ara encallada pel veto de Ione Belarra (Podem). Amb els comptes públics caldrà veure si es produeix aquest joc de cartes, al qual s'han sumat tots els partits, i fins on pot arribar.