Jordi Mir: "No cal arribar a les càmeres de gas per ser feixista"

Democràcia, cura, veritat i diàleg per fer front al feixisme que creix arreu. És la recepta que el doctor en humanitats i professor a la UPF, Jordi Mir, presenta a El nostre feixisme (Editorial Càpsula).

Feixisme és…

— Difícil definir-ho. 

Al llibre ho fas.

— L’exaltació del que som nosaltres.

O sigui, supremacisme.

— És l’element clau. Pensar que nosaltres, siguem qui siguem, som millors. I podem decidir sobre altres. 

Dius que ens costa identificar-lo.

— Perquè si pensem que ha de ser un Hitler cridant de manera desaforada, tindrem problemes. Tampoc cal arribar a les càmeres de gas. Ni és feixista tothom que no pensa com nosaltres. Però el feixisme sí que planteja superioritat d’uns contra altres, i això ho podem trobar en diferents espais.

“Quan li vaig dir a la mare que [ella] havia votat un partit contra el dret a l’avortament, quan ella havia avortat, em va dir: «No els he votat per això»”.

— És un fragment de Retorn a Reims, de Didier Eribon. Una bona manera de pensar per què gent amb conviccions comunistes, que estava allunyada del feixisme, acaba considerant que els representa. 

Per què passa?

— Hi ha un factor de crisi, i quan ens sentim vulnerables, si tenim por, se’ns activa la necessitat de seguretat. I el feixisme ha treballat molt tradicionalment en oferir seguretat.

O sigui que creix en moments de crisi i por?

— I de canvi, és una reacció als avenços. El feixisme sempre ha estat allà, però és quan algú vol alterar l’ordre establert que diuen: "Això és inacceptable, s’ha de posar fre. Ja sigui per una llei d’interrupció de l’embaràs, per regular l’habitatge o per posar límits a l’especulació immobiliària. Segons com es miri, el feixisme és un triomf dels avenços democràtics.

Sempre busca enemics.

— I que els identifiquis com a culpables del que et passa, però després no resol els problemes. Ara ho veiem clarament amb els migrants.

Parles d’això a través del futbol i de Hansi Flick.

— Soc bastant fan de moltes coses que diu Flick. Enmig d’una campanya contra els àrbitres, i quan un d’ells es va posar a plorar en roda de premsa, va sortir a dir: "Aquestes persones formen part del nostre esport". Em va semblar important la manera com els humanitzava, i com demanava no identificar-los com l’enemic. Aquest tipus d’actituds, d’assenyalar, de tractar com a culpable, les podem trobar en molts àmbits. 

I un factor clau: el feixisme s’alimenta de mentides.

— Crec que és important que en la nostra societat tinguem clar en quins àmbits hi ha veritat sobre si les coses han passat o no, i en quins àmbits el que hi ha és un espai d’interpretació, d’opinió. 

Cites Bertolt Brecht, que va escriure Cinc dificultats per a escriure la veritat en un moment en què començava a guanyar molt terreny el nacionalsocialisme a Alemanya. Què et sembla el més rellevant del que diu?

— Que no hem de sortir a defensar la veritat sobre coses que són opinables, hem de sortir a defensar la veritat sobre fets. I quan sabem que una cosa és falsa ho hem de dir. I fonamental: ens ha de preocupar que aquesta veritat arribi. És important saber qui té capacitat de comunicar. 

Per això ell parla de coratge.

— Perquè en determinats contextos és més còmode no dir certes coses. Però sense coratge la mentida s’estén, i també el poder de qui les utilitza. Perquè qui ho fa sap que són mentides, i les utilitza per poder-nos controlar. 

La solució?

— Construir democràcia.

Construir-la.

— Tenim una determinada imatge de democràcia. Ho veig, per exemple, amb una pregunta que faig sempre que hi ha estudiants dels Estats Units a la universitat. 

Quina?

— ¿Hi havia democràcia als Estats Units als anys 50-60? Sempre et miren estranyats, i diuen que sí. I després preguntes: "És democràtic un país on una part de la població no pot votar?" Diuen que no. I els recordes que en aquells Estats Units, paradigma de la llibertat contra el món soviètic, els negres no votaven. Aleshores… ¿Era un país democràtic?

Què et diuen?

— Els explota una mica el cap. Però crec que hem de pensar en la imatge que hem construït de la democràcia. És un procés, amb dèficits, i encara l’estem construint. 

Com construïm democràcia?

— A mi sempre em serveix Aristòtil, segle V abans de Crist, que quan parlava de democràcia deia que els elements clau eren la llibertat i la igualtat. I si no hi havia igualtat, no hi havia llibertat. 

Avui podem parlar d’igualtat?

— Quan tens aquesta precarietat a la societat, que cada vegada afecta més gent, et fa pensar que estem més a prop del que Aristòtil definia com a aristocràcia, el govern dels rics, que no de democràcia, que definia com el govern dels pobres. Els rics tenen més llibertat que els pobres. 

Aleshores?

— La nostra és una societat amb més elements de democràcia que temps enrere. El patriarcat és supremacisme. El racisme és supremacisme. I les diverses lluites han servit per millorar els drets de les dones i dels negres. El supremacisme ha perdut espai, però torna per intentar recuperar-lo. Sense crear democràcia no serem capaços que el feixisme reculi. I això vol dir, entre d’altres, que la gent vegi satisfetes les seves necessitats i que no acabi pensant que el problema de no tenir habitatge és dels immigrants.