No tots els camins porten a un govern PP-Vox

BarcelonaAmb els resultats de diumenge passat a la mà, la imminent arribada d’un govern de PP i Vox a la Moncloa sembla inevitable. Aquesta, com a mínim, era la lectura que s’estenia fa una setmana a mesura que l’escrutini avançava i el mapa d’Espanya anava canviant del vermell socialista al blau i verd de la dreta i la ultradreta. I aquesta va ser també la interpretació que en va fer Pedro Sánchez, que en l’enèsim cop de volant va decidir convocar eleccions precipitadament abans que l’ensurt del votant progressista per la victòria de la dreta es diluís. L’amenaça ara ja real d’un govern d’Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal és la benzina amb què el PSOE aspira a salvar els mobles a la Moncloa.

¿Però és tan clar que tots els camins porten a Vox? Sánchez alimentarà aquesta dicotomia, perquè és el reclam més efectiu per mobilitzar el seu electorat i perquè li permet aparèixer com el vot útil per frenar l’arribada de la ultradreta al govern davant d’altres forces d’esquerres o sobiranistes, però hi ha, com a mínim, dos escenaris després del 23-J que van més enllà d’un govern Feijóo-Abascal.

El primer seria, per descomptat, una victòria del bloc progressista que permetés a Sánchez revalidar l’actual majoria, amb l’afegit que per als seus socis seria més costós no investir-lo, ja que l’alternativa seria un govern PP-Vox. Aquesta hipòtesi mantindria la dinàmica de tensió dreta-esquerra de la legislatura actual, però amb un escenari encara més complex per als socialistes, parapetats a la Moncloa però encerclats de tot el poder autonòmic i municipal que la dreta ha aconseguit aquest 28-M. Per acabar-ho d’adobar, una derrota de Feijóo acceleraria el relleu amb què bona part de la dreta mediàtica fa temps que somia i impulsaria Isabel Díaz Ayuso al capdavant del PP. Més decibels encara per a la ja de per si carregada olla de pressió de la política espanyola.

Però tampoc, en cas de derrota de Sánchez, l’accés de Vox a la Moncloa es pot donar per fet. Si perd a les urnes, el president espanyol marxarà –alguns ja el veuen aspirant a càrrecs internacionals– i haurà de ser un PSOE postSánchez qui hagi de gestionar des del primer moment la nova etapa. I com ja va passar fa set anys amb la investidura de Mariano Rajoy, el debat entre les files socialistes sobre si és millor fer president Feijóo i barrar el pas a l’extrema dreta o deixar que siguin els d’Abascal qui tutelin el dirigent gallec serà intens. A diferència del PP, que quan està a l’oposició es pot permetre actuar fins i tot, en alguns moments, gairebé com un partit antisistema –el bloqueig del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) n’és una mostra–, en les seves etapes fora de la Moncloa el PSOE no s’ha sentit còmode instal·lat a la trinxera i ha acabat cultivant l’anomenat sentit d’estat. D’aquí que una investidura de Feijóo amb els vots del PSOE –ja veuríem si dividit com ho va estar el 2016– no sigui, ara per ara, un escenari descartable. En sentirem a parlar.

Alberto Núñez Feijóo va voler mostrar dimecres al Cercle d’Economia la seva cara més amable amb un discurs on va admetre “errors” del PP en el passat, va parlar d’evitar la confrontació i va apostar per millorar el finançament autonòmic. Un to dialogant que, tanmateix, es va acabar quan, en baixar de l’escenari i ja més relaxat, va diagnosticar davant dels empresaris que “el problema que teniu és TV3”.

La nit de diumenge va ser especialment dura per a Ciutadans, que va veure com pràcticament desapareixia del mapa a Catalunya i es quedava amb només 10 regidors a tot el país, cap d’ells a la ciutat de Sabadell, on el 2019 va obtenir tres regidors. Per ofegar les penes, l’agrupació del partit taronja a la cocapital vallesana va decidir llogar el local d’un cèntric pub per treure’s la pena ballant.