PASSOS PERDUTS
Política 04/12/2021

Nostàlgia de Convergència i de més enllà

2 min
El cap de files del PDECat a Madrid, Ferran Bel, en una imatge d’arxiu al Congrés.

MadridSi hi ha un sentiment predominant al Madrid polític, aquest és la nostàlgia. Nostàlgia d’un passat que ja no tornarà, en el qual les coses s’arreglaven en un reservat entre dues o màxim tres persones i en el qual tothom coneixia els límits i també les flaqueses de l’altre.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Un dels enyors més visibles entre socialistes i populars és el de l’antiga Convergència. De fet, alguns d’ells encara creuen que l’actual protagonisme d’ERC i deriva de Junts és un malson del qual algun dia despertaran i tot tornarà al vell ordre que avui representa, gairebé com un fòssil vivent d’un món en extinció, Ferran Bel, un diputat que recull elogis a banda i banda de l’hemicicle. En un context de màxima polarització entre dreta i esquerra, es troba a faltar aquell partit frontissa moderat que completava majories sense posar en perill l’statu quo. Al PSOE el carreguen les formes (i les exigències) de Gabriel Rufián, i lloa la seriositat de Bel. La sociovergència, aquella vella aroma també en retrocés, reviu per moments en els despatxos del Congrés.

Relacionada amb la nostàlgia de Convergència hi ha també la nostàlgia del bipartidisme, expressada aquesta setmana per Mariano Rajoy en la presentació del seu llibre. La nota curiosa és que la reivindicació del bipartidisme va aparellada a la d’una figura que en el seu dia va ser demonitzada per la dreta, i és la d’Alfredo Pérez Rubalcaba. A Rubalcaba li passa com a González, que amb el temps ha passat de ser una bèstia negra a una arma llancívola contra els actuals dirigents del PSOE. En això té raó Sánchez quan diu que el que li diuen a ell ja l’hi van dir en el seu dia als seus predecessors. Per al PP, el millor dirigent del PSOE sempre és el que ja no hi és.

Una nostàlgia especialment punyent és la que sent el PP de quan era l’únic partit del centre cap a la dreta i podia aspirar a la majoria absoluta. Els populars encara no han resolt el seu dilema amb Vox, i no saben si abraçar-s’hi o separar-se’n. De moment, però, els funciona la teoria anomenada dels dos dimonis. Quan se’ls pregunta pels seus pactes amb Vox ells responen amb els pactes de Sánchez amb Bildu o ERC, i així aconsegueixen un empat. I la veritat és que l’estratègia els funciona. D’aquesta manera, els atacs a Bildu i a ERC són, en realitat, una defensa preventiva dels seus pactes amb l’extrema dreta.

Però si hi ha un partit que ha fet de la nostàlgia el seu ADN aquest és Vox. Tot el seu discurs remet a un suposat passat feliç (que és el franquisme però sense dir-ho) en el qual no hi havia atur, ni immigrants, ni rojos, ni gais, ni feministes, ni ecologistes, ni nacionalistes catalans o bascos, ni autonomies, ni directives europees, i en el qual tothom anava a missa, als toros i es podia fumar a tot arreu. En aquest passat remot no hi havia inseguretat perquè la policia actuava sense cotilles. I es pagaven pocs impostos. Sobta, però fins i tot al Madrid més modern i cosmopolita aquest discurs fa forat.

El detall
  • Els concursants del Joc del calamar enfilen les escales de colors que els porten a l’escenari d’una prova. Sona la Barcarolle d’Offenbach i molts dels que pugen ja no baixaran. En l’emissió en directe del TSJC entre judici i judici també sona la Barcarolle. I mentre a Corea escolten la melodia esperant una prova a vida o mort, els encausats del TSJC ho fan abans de saber si seran absolts o condemnats.
  • Aquests dies ha calgut entrar a la pàgina web del Senat per fer números sobre les opcions reals d’ERC de vetar els pressupostos a la cambra alta. La pàgina et permet consultar quins partits formen els diferents grups del Senat i, fins i tot, anar a les webs pròpies de cada formació amb un sol clic. A totes? No. Quan intentes entrar a la web de JxCat, la cambra alta t’envia a una pàgina de venda de bateries.
stats