Els ‘ongi etorris’: una conseqüència del passat no resolt
Les rebudes als presos d’ETA que surten en llibertat continuen generant polèmica
VitòriaLes rebudes públiques als presos d’ETA quan surten de la presó després d’haver complert tota la seva condemna -els coneguts com a ongi etorris- porten anys sent protagonistes de la batalla política a Euskadi. Van començar abans que ETA deixés la lluita armada -al setembre farà deu anys- i encara segueix sense resoldre’s. I cada cop que surt un pres en llibertat, torna la polèmica. Sense anar més lluny, la setmana passada, a Santutxu, es va rebre amb música i celebració a l’ex-pres d’ETA Agustín Almaraz. És una de les reminiscències del passat en què es barregen afectes, valors ètics, legalitat i molta confrontació política entorn a les víctimes i als presos. I els partits s’abracen a la polarització partidista, no exempta de sobreactuació.
Els ongi etorris són rebudes a presos, no homenatges ni molt menys una mostra de suport als delictes pels quals han estat a la presó, perquè si fossin homenatges l’Audiència Nacional els prohibiria i no és el cas, ja que els emmarca dins de la llibertat d’expressió. Per tant, són legals, encara que el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, en busqui la prohibició, en aquest cas administrativa, a través de la reforma de la llei de reconeixement i protecció integral a les víctimes del terrorisme. Pel temps que porta donant voltes, la qüestió no deu ser fàcil
Que les rebudes siguin legals no vol dir que siguin ètiques i no suposin en si mateixes un xoc frontal de drets, de sentiments i, per això mateix, una alteració de la convivència. Per als amics i familiars dels presos és una mostra d’afecte -fins i tot de solidaritat- després que aquests hagin complert llargues condemnes (fins a 30 anys alguns d’ells) i allunyats centenars de quilòmetres de les seves famílies (en primer grau, la majoria) per la legislació especial penitenciària que se’ls ha aplicat. Però, per a les víctimes del terrorisme, aquesta manifestació pública d’afecte és una autèntica humiliació i un atac a la seva dignitat.
La posició dels partits
Amb aquest marc legal, amb aquest xoc de trens de sentiments antagònics, sembla clar que és la política la que ha d’arbitrar una solució. Res més lluny de la realitat. La violència, les seves conseqüències, continua sent camp de batalla partidista.
Sortu, el partit de l’esquerra abertzale i principal actiu d’EH Bildu, no està per la labor de criticar les rebudes. Fa temps que no les convoca, però les publicita. El seu relat polític del que ha passat a Euskadi passa, en bona mesura, per mantenir la solidaritat amb les persones preses pel seu compromís amb la llibertat d’Euskal Herria, tot i que això li suposi no treure’s la motxilla a l’esquena d’haver estat part activa en el conflicte i que la resta de partits segueixen assenyalant. Una factura política que segueix pagant. I ho sap.
Els altres partits, des del PP fins a Elkarrekin Podem, passant pel PNB o el PSE, funcionen en aquesta qüestió com l’antic Pacte d’Ajuria Enea. Unides les files. Aprofitant qualsevol ongi etorri per carregar contra EH Bildu i recordar-li, com acostuma a dir el lehendakari Urkullu, que “matar no va estar bé”. Una factura política que li segueixen cobrant a Sortu i, per extensió, a EH Bildu. Amb tot, mai se’ls ha ocorregut passar-li factura al PSOE, per organitzar un comiat a Barrionuevo i Vera quan la cúpula d’Interior del govern de Felipe González de la qual ells eren responsables entrava a la presó de Guadalajara per complir condemna pels GAL.
Maria Jauregi -filla de Juan María Jauregi, exgovernador civil de Guipúscoa assassinat per ETA, i de Maixabel Lasa, exdirectora de Drets Humans del govern basc- rescatava aquests dies al seu compte de Twitter una fórmula que ja havia sigut apuntada pel Foro Social i per Joseba Azkarraga, portaveu de Sare -la xarxa de suport als presos-, que en síntesi defensa que els ongi etorris se segueixin celebrant, però en espais privats i no públics, i sense publicitat a les xarxes socials. La idea és que es lesioni el mínim possible la dignitat de les víctimes. Una solució que, de moment, ni els partits ni els governs basc i navarrès, estan interessats en explorar.
