Pacte social, tots contents
MadridEstem tan acostumats al soroll i la baralla constants en l'àmbit polític que ens pot semblar insòlit, o com a mínim estrany, el pacte al qual han arribat els sindicats i la patronal sobre salaris i negociació col·lectiva. Sembla un miracle, però, ben mirat, no ho és. Més aviat es tracta d'un d'aquests acords que ara s'anomenen win-win, perquè en el fons tothom hi surt guanyant, o almenys tothom evita potencials pèrdues futures. Inclosos els que en aquests moments estan més enfrontats, en plena campanya electoral per a les municipals i autonòmiques del dia 28. Mireu, aquí tothom ha fet un esforç, però en funció del càlcul i la conveniència. Als sindicats s'ha imposat el criteri que millor caminar per un camí estret que no tenir camí.
El risc de no arribar a aquest acord era que els propers mesos –i els propers anys– creixessin els focus de conflicte, les reivindicacions incontrolades i que, en definitiva, el malestar social i les protestes –primer pacifiques i després ja ho veuríem– s'anessin estenent pels carrers i les places del país. Hi ha molta gent instal·lada en la precarietat i no poca en la pobresa, inclús absoluta. I amb un fons d'escenari d'inflació que, malgrat estar més controlada, es va empassant els salaris amb la voracitat del monstre de les galetes. O, si ho voleu fer menys amable, amb la crueltat dels depredadors.
Què s'han dit els sindicats a la vista del panorama? S'han dit nois, convé pactar, i fem-ho de pressa, que ves a saber qui hi haurà al comandament del timó d'aquí un any. Pepe Álvarez (UGT) i Unai Sordo (CCOO) han mirat per sobre dels Pirineus i el que han vist és una protesta social que a França ha desbordat les organitzacions sindicals. I han pensat: “Això no ens interessa, hem de fer tot el possible perquè no ens passi res semblant”. No exagero. Ja sé que cada país té la seva realitat i la seva dinàmica internes, però l'experiència ha aconsellat als dos grans sindicats espanyols optar per una estratègia de medicació preventiva i vacunació.
Abans de les eleccions
Pepe Álvarez va arribar a dir als seus interlocutors que calia afanyar-se i tancar l'acord aquest mes de maig, abans de les eleccions, perquè si no ell es retirava de la negociació. Motiu: la lectura del calendari. Millor pactar ara –van pensar els sindicats–, abans dels mesos de llarga carrera electoral d'aquest cicle infernal, que en realitat ja fa temps que va començar. Com més s'esperés, més dificultats hi hauria. Pel cap d'Antonio Garamendi, líder de la patronal, no hi van passar idees gaire diferents, i va decidir fer un nou exercici d'autonomia personal, que, ben interpretat, també és un acte de servei.
Us preguntareu: un acte de servei a qui? Als interessos que representa. És a dir, als empresaris, i en termes que al PP no li fan cap mal. Si els populars guanyen les eleccions es trobaran un panorama potencialment menys conflictiu que si no s'hagués arribat a l'acord. Per a Sánchez i el PSOE el pacte és beneficiós ara. Per al Feijóo i el PP ho pot ser de cara al futur.
