BarcelonaÉs paradoxal que al Círculo Ecuestre estiguin tan contents pel final de les restriccions de la pandèmia quan la seva raó de ser és la distància social. També podria semblar estrany que l’expresident d’un partit que es fa dir “socialista” sigui el gran reclam per als socis d’un club privat “de caràcter exclusiu”. Però la venerable institució s’ha omplert fins dalt per assistir a Agendas Cruzadas Madrid-Barcelona, una conversa entre Felipe González i Miquel Roca. Modera el columnista de La Vanguardia Joaquín Luna, que no és clar si deu interessar més al públic per les seves anàlisis de política internacional o pels consells per a la vida divorciada. Tafanejant entre les sales em trobo estampes cinegètiques, bustos de cérvols i un cartell enorme de quan es feien corrides de toros solemnement emmarcat. ¿I si el que uneix aquests senyors és l’afició de matar animals per esport? M’ho confirma l’aplaudímetre de l’acte: peta quan González elogia el rei Joan Carles I.
El verb que més preocupa a l’expresident i que unirà els altres aplaudiments espontanis és descontextualitzar. No es pot descontextualitzar el monarca del qual “cal valorar el llegat”. Tampoc es pot descontextualitzar la Constitució, sobretot per dir-ne “règim del 78”, i més encara “els que no han contribuït a res”. No s’ha de descontextualitzar la lluita contra ETA. Les xarxes socials? Campi qui pugui descontextualitzador! Tampoc es poden descontextualitzar polítics dels quals s’ha confirmat la corrupció, com ara Helmut Kohl o Giulio Andreotti, perquè “tothom qui ha fet alguna cosa a la vida duu una motxilla”. En resum, és tan ingrat descontextualitzar la Història en majúscules, que l’expresident fins i tot renya Joe Biden per haver celebrat per primer cop el Dia dels Pobles Indígenes en un rang d’igualtat amb el Dia de Colom.
¿Podria ser que González sospiti que li falta poc per ser descontextualitzat? Hi contribueix Roca amb la seva celebrada moderació: “Això de la memòria històrica... [pausa dramàtica i encongiment d’espatlles] també ha de tenir els seus límits”. Sort que el revisionisme és el problema, perquè González confessa que “a vegades troba a faltar que la Constitució no sigui militant”. Després rectifica, que ja se sap que entre amics i amb unes quantes copes de vi es pot dir de tot.
¿Algun missatge per al present més enllà de l’espectacle d’octogenaris convencent-se entre ells, entranyablement, que no els jutjarem quan ja no hi siguin? És forta la temptació de consolar-nos amb la certesa que la Història contextualitzarà (sense el prefix des- ) les coses. Però potser no hi ha autoengany més gran que riure’s dels que tenen raons per riure, encara ara indemnes de tots els embats que se’ls ha fet, des de l’esquerra suposadament alternativa fins a l’independentisme. L’equivalent seria celebrar la Transició com una victòria gloriosa i impol·luta, com si Franco no s’hagués mort al llit.
