Jo faig preguntes massa llargues
PeriodistaTV3 ha creat un nou model per entrevistar el president de la Generalitat. Jo pregunto donava protagonisme als ciutadans amb un sistema de selecció que s’evidenciava prou transparent. Hi va haver mostres d’actitud crítica i fins i tot d’una certa impertinència. Que els candidats se seleccionessin entre ells i no fos una tria amb criteris de dinàmica televisiva també justifica la manca d’encert en alguns casos.
El programa tenia una careta d’arrencada espectacular i el Teatre Conservatori de Manresa feia goig ajudat per una bona il·luminació i realització. Lídia Heredia i Carles Prats van repartir joc amb discreció. Des del minut 1 ja anàvem curts de temps i fent anar de pressa tothom. En la majoria de casos, preguntes i respostes eren massa llargues. De fet, hi havia ciutadans que tenien més ganes de fer mítings o explicar vivències que no pas interès a formular una pregunta. I l’espectador desconnectava. En molts casos la dinàmica semblava generar certa insatisfacció o decepció als ciutadans que preguntaven. I no perquè Puigdemont no tingués voluntat de contestar. Hi havia predisposició i ganes de comunicar. Però les demandes concretes i individuals sobre l’atur, l’educació, la sanitat o el barri rebien bones paraules, promeses de futur etèries i laments, però no solucions.
El gran avantatge que té el programa és que no hi ha fil conductor en l’entrevista. Així com un periodista pot ser més expeditiu a l’hora d’aprofundir, saltar d’un tema a un altre allibera el polític dels atzucacs. Al final, les millors preguntes els hi va fer Lídia Heredia, sobre el seu futur i el del referèndum, i és on vam veure Puigdemont més collat.
