El Procés que va acabar al punt de partida
Fa 15 anys es parlava del pacte fiscal i ara es negocia un finançament singular després del fracàs del procés d'independència
BarcelonaEl dia que va néixer l’ARA, el 28 de novembre del 2010, José Montilla era president i Catalunya estava sota l’impacte de la sentència del TC que havia retallat l’Estatut. Al final del dia, però, ja hi havia un nou president in pectore, Artur Mas, i s’endevinava un canvi de cicle polític després de set anys de governs tripartits d’esquerres. En el programa electoral de CiU s'hi incloïa la promesa de negociar amb Madrid una mena de concert econòmic que es va anomenar pacte fiscal. Quinze anys més tard es pot afirmar que som allà mateix, pendents d’una negociació per millorar els comptes de la Generalitat. Però ara no se li diu pacte fiscal sinó finançament singular, i qui ho negocia no és CiU, que ja no existeix, sinó ERC. Llegint això algú podria pensar que en aquests 15 anys no ha passat res rellevant, però en realitat han sigut els anys més convulsos i també emocionants de la política catalana potser des de l’època republicana. És la gran paradoxa d’aquests 15 anys.
Habitualment se situa l’inici de l’anomenat Procés en la manifestació independentista de la Diada del 2012. L’ARA tenia llavors menys de dos anys de vida i moltes de les portades les ocupaven les protestes socials que provocaven les retallades provocades per la crisi econòmica. Vist amb perspectiva és evident que la constatació que Espanya no acceptava les demandes d’autogovern de Catalunya, sumant-hi el deteriorament de les finances de la Generalitat, va constituir un còctel explosiu que va empènyer amplis sectors socials que llavors es consideraven nacionalistes o federalistes cap a l’independentisme. El gir va ser molt evident a CDC, que el 2012 es va proposar ja com a objectiu programàtic la consecució d’un estat propi i Artur Mas va passar de ser considerat per Madrid com un líder moderat a un perillós sobiranista que preferia pactar amb ERC abans que amb el PP.
El gir polític va anar acompanyat d’unes mobilitzacions massives que van traspassar fronteres i van galvanitzar una comunitat política que representava aproximadament la meitat de la població catalana (majoritàriament catalanoparlant, però no només), i que a partir de llavors es va convertir en un actor polític deslligat dels partits i articulat a través de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). El Procés no es pot entendre sense aquest factor: les persones que participaven en les mobilitzacions i en els referèndums se sentien protagonistes de la Història, cosa que també explica la frustració posterior.
El primer intent: el 9-N
La primera fita del Procés va ser la consulta del 9-N del 2014, que va aplegar més de dos milions de persones. La inexistent resposta de l’Estat, tant en negatiu com en positiu, així com la moderada resposta judicial (els promotors van ser jutjats per desobediència), va animar els dirigents independentistes a fer un pas més i convocar un referèndum amb tots els ets i uts. Això va ser l’anomenat Primer d’Octubre del 2017. El que es buscava era crear la sensació que la independència unilateral era possible per forçar una participació massiva, especialment els del no que el 9-N es van quedar a casa, de manera que es legitimés davant l’opinió pública mundial la demanda catalana d’un referèndum d’autodeterminació a l’estil del d’Escòcia. La participació, però, va ser només una mica superior a la del 9-N.
La qüestió és que la repressió policial del referèndum sí que va fer la volta al món i va provocar una greu crisi reputacional de l’estat espanyol, que, tot i això, no va afluixar i va iniciar la via de la repressió implacable amb l’empresonament dels dirigents polítics i socials que no havien optat per l’exili, com sí que hi va optar el president Carles Puigdemont. Les eleccions del 21-D, convocades pel govern espanyol després d’intervenir l’autogovern català, van confirmar la divisió en gairebé dos blocs iguals de la societat catalana. L’independentisme no va fer el salt d’escala que necessitava ni tan sols després d’obligar l’estat espanyol a mostrar la seva pitjor cara.
Repressió i lenta decadència
Arribats a aquest punt, es va entrar en una fase d’empantanegament, amb la comunitat independentista en estat de xoc per l’empresonament dels seus líders i una repressió desbocada que afectava fins i tot activistes anònims. El cant del cigne van ser les protestes contra la sentència del Procés de l’octubre del 2019, on les grans coreografies pacífiques van ser substituïdes per la crema de contenidors i enfrontaments amb la policia.
L’independentisme va entrar llavors en una lenta decadència tot i tenir la clau de la governabilitat a Madrid, declivi que va portar Salvador Illa a la presidència de la Generalitat l’agost del 2024. Un nou president socialista, com quan va néixer l’ARA.