El català, al poder de Brussel·les: "Se sent per tot arreu"

Brussel·lesUna alegria molt nostrada és la de trobar-nos un català a l'estranger. "Ai, que també sou catalans?". I comença la conversa prototípica en un to mig de sorpresa i incredulitat, com si no pogués ser tanta coincidència. "Ho explicarem a casa". I l'entusiasme és creixent quan s'aconsegueix entrellaçar amics d'amics o fins i tot —cent punts i una nina per al concursant!— algun parent llunyà. "És ben bé que el món és un mocador". I es clou la xerrameca amb un arreveure impostat.

La il·lusió, però, ja no és la mateixa quan al cap de pocs minuts et trobes un català per segon cop, tercer, quart, i quan ja en perds el compte, tal com passa a mig món i especialment a Brussel·les. I més concretament als passadissos del poder de la capital belga: des del Parlament Europeu fins a la Comissió Europea. Ara i abans. És aleshores quan fas números i tot lliga, dubtes fins i tot que siguem un país tan estrafet com pensaves i recordes que els Països Catalans tenen gairebé 15 milions d'habitants. Per confirmar-ho, llegeixes l'ARA i t'adones que, malgrat que el català no és oficial a la Unió Europea, té molts més parlants que la majoria de llengües que tenen aquest reconeixement.

El català abunda als bars, les festes o els carrers, però especialment als passadissos del poder de Brussel·les. En aquest sentit, tot i que costava sentir-lo parlar en el seu idioma matern, l'anterior cap de la diplomàcia europea era el català Josep Borrell, que anteriorment va ocupar un altre dels càrrecs més poderosos de les institucions europees, la presidència de l'Eurocambra. Allà, al Parlament Europeu, hi tenia un altre compatriota d'aliat, l'exportaveu de la cambra comunitària i actual conseller d'Afers Exteriors, Jaume Duch. "Se sent català per tot arreu i, per descomptat, és una llengua d'ús entre els treballadors del Parlament Europeu", explica a l'ARA el conseller.

Qui gairebé només sembla que l'enraona en la intimitat és la número dos del PP Europeu, Dolors Montserrat, i el valencià vicepresident del Parlament Europeu Esteban González Pons, que continua convençut que no és el mateix idioma que es parla al Principat. També és vicepresident a l'Eurocambra el socialista català Javi López.

Fins i tot a la sala de màquines de l'OTAN, l'entesa militar més gran del món, s'hi ha parlat català. Cristina Gallach va ser cap de premsa de l'Aliança Atlàntica i cap de premsa de la cartera de diplomàcia exterior de la UE, així com portaveu al Consell de la UE. A la Comissió Europea la situació és similar. Amadeu Altafaj va ser portaveu de Finances de la Comissió Europea en un dels moments més delicats de la crisi econòmica, Xavier Prats Monné va començar a treballar a la Comissió Europea abans que Espanya entrés a la UE i ha sigut portaveu de la Comissió Europea i director general de Salut i Educació. Actualment, destaca la directora general adjunta de Finances de la Comissió Europea, Elena Flores.

Així doncs, la llengua pròpia de Catalunya també és influent a Brussel·les i sovint es pot arribar a les parts més altes de la piràmide de poder de la UE en català. Més que amb altres llengües que sí que són oficials al club comunitari. I, més enllà dels alts càrrecs, també hi ha molts funcionaris catalans a les institucions europees. "En gran part és per l'europeisme històric de Catalunya", apunta Duch, que assegura que en general "hi ha més treballadors catalans a les institucions europees que el pes demogràfic que té" dins del bloc. En aquest sentit, Prats Monné indica que, per descomptat, hi ha una presència important de catalans a la Comissió Europea, si bé constata que a Brussel·les "s'agafa perspectiva dels teus orígens" i "totes les identitats es difuminen".

El fenomen Puigdemont

Pel que fa al múscul mediàtic a Brussel·les, tampoc no és menor. Ben segur que és una excepció que una nació sense estat com Catalunya tingui tants corresponsals a la capital belga, i poc menys d'una tercera part dels professionals dels mitjans de comunicació de l'Estat són dels Països Catalans. "Molts dels periodistes espanyols hem fet un curset exprés de català gràcies a [Carles] Puigdemont", diu rient un periodista madrileny que prefereix mantenir-se en l'anonimat.

De fet, quan un català coneix algú nou a Brussel·les, cosa que passa sovint en aquesta ciutat de pas, sap que és probable que en un moment o altre li toqui parlar del gran tema: Puigdemont. "By the way, your president is still here?" S'ha de tenir el discurs preparat i mirar de fugir d'estudi tan aviat com sigui possible, i ser conscient que el fet que visqui a Waterloo —where Napoleon's defeat— desperta un gran interès, igual que la seva entrada i fugida de Catalunya. Amb tot, l'interès per l'expresident ha anat perdent pistonada durant els últims anys i ara, després de respondre que ets de Catalunya, es torna a parlar del Barça i les filigranes de Lamine Yamal.

Castells i calçotades

El teixit social i cultural català de Brussel·les està en plena forma. El Casal Català, per exemple, té més de quatre-cents socis i en penja també la colla castellera dels Mannekes. No cal dir que les human towers criden l'atenció de brussel·lesos adoptius d'arreu, i la colla la formen aficionats de més d'una desena de nacionalitats. Ara bé, per descomptat, hi predominen els catalans, i hom té la joia d'ensumar les aixelles de diversos assessors polítics del Parlament Europeu, els exdelegats del Govern davant la UE Amadeu Altafaj -també exportaveu de la Comissió- i Ignasi Centelles, o el corresponsal de TV3 a Brussel·les i pròxim presentador del TN, Joan Raventós. A banda dels castells, el Casal Català també organitza actes que arrosseguen molta gent, com Sant Jordi, el tió o la calçotada anual en què s'engloteixen 2.000 calçots, així com classes de català a estudiants d'arreu i un esplai en què la llengua franca és la pròpia de Catalunya. "Brussel·les està plena de catalans", confirma Júlia Sardà, presidenta del Casal Català de la capital belga.

Els catalans, però, no en tenen prou amb el seu casal i sovint envaeixen el Bruselako Euskal Etxea. "Ens demanen que posem cançons en català, però això que l'hi demanin a [José Manuel] Albares, que nosaltres ja en tenim prou amb haver de salvar l'euskera", bromeja la donostiarra Amaia Portugal. Passa el mateix amb l'Espai Valencià, que té bona sintonia amb l'entitat catalana i cada any organitza un concert amb grups de renom. "Una altra cosa no, però de fer festes i internacionalitzar la cultura valenciana en sabem un munt", diu orgullós el valencià Pablo Garrigós, que assegura que "per això els catalans sempre venen en massa".