No és el sexe, és el desig: per què el 'yearning' s'ha posat de moda a les sèries i el cinema?

BarcelonaMirades apassionades, dits que es freguen i sospirs. L'anhel de desig s'ha convertit en una de les claus d'alguns dels productes audiovisuals que més funcionen entre el públic. En anglès, i a les xarxes socials, s'ha popularitzat el terme de yearning, que en la seva traducció més literal seria anhel, però que s'aproxima més a la construcció del desig a foc lent i sostingut en el temps. Aquest concepte és un dels elements troncals de l'adaptació que Emerald Fennell ha fet de Cims borrascosos, que acaba d'arribar al cinema: en aquesta versió molt lliure i un pèl barroca de la història d'Emily Brontë, el desig sostingut en el temps i no consumat fins al cap de molts anys té conseqüències devastadores. Per fer aquesta adaptació, la directora anglesa s'ha inspirat en la interpretació que va fer del llibre quan era una adolescent.

El concepte de yearning, o d'anhel, també està darrere de l'èxit de sèries com El verano en que me enamoré, Más que rivales o Els Bridgerton. En la primera, el Conrad desitja estar amb la Belly, però ha de suprimir aquesta pulsió perquè ella és la parella del seu germà. A Más que rivales els protagonistes tenen, inicialment, una relació exclusivament física però intermitent i secreta a causa de l'homofòbia del món de l'esport. La consecució d'una relació sentimental no arriba fins al cap de pràcticament deu anys. A la quarta temporada d'Els Bridgerton, els protagonistes pateixen impediments socials que impossibiliten la seva relació, i això fa que la convivència entre tots dos sigui una olla de pressió. A xarxes, el concepte de yearning s'aplica principalment als protagonistes homes: és a dir, moltes espectadores sospiren per homes desesperats pel desig. Un dels mercats audiovisuals que més i millor juga amb la dilatació de la materialització del desig és el coreà, que en els seus drames fa avançar les històries d'amor molt lentament i en petites dosis.

Ainhoa Marzol, experta en cultura digital, considera que les espectadores busquen desesperadament el yearning perquè en els temps més recents ha sigut difícil de trobar-lo en les ficcions. "Si pensem en les sèries, abans tenien un format de 22 episodis per temporada i duraven sis o set temporades, hi havia temps per construir més lentament. Ara tens sèries molt més curtes, molt més procedimentals. A més, estan tots pendents de si les cancel·laran o no. On és l'espai perquè un creador pugui desenvolupar un yearning real? Són tot yearnings falsos. Costa molt trobar ficcions que tinguin aquest anhel sostingut en el temps, el foc lent, i són coses molt preuades", explica Marzol. "El gran èxit d'El verano en que me enamoré es deu al fet que van fer molt bé el yearning. Fins i tot diria que Más que rivales funciona molt bé perquè et narra una història que està molt sostinguda al llarg dels anys, tot i que estigui condensada en pocs episodis. La història passa en deu anys. La gent està buscant això", afegeix.

Els mateixos actors d'aquestes ficcions són conscients d'aquest anhel de desig de les espectadores. De fet, durant la gira de promoció d'Els Bridgerton, els seus protagonistes, Luke Thompson i Yerin Ha, n'han parlat. "Crec que si volem recuperar l'anhel a la vida real, hem de sortir de les aplicacions. Perquè hi hagi aquest anhel hi ha d'haver una espera, i amb les aplicacions i els telèfons tot és instantani. Potser no ens donem a nosaltres mateixos temps per anhelar", reflexionava Thompson en una entrevista.

Antídot contra el cinisme

La psicòloga i creadora de contingut Sandra Parmo dissecciona i analitza les sèries de moda a través del seu Instagram. Una de les ficcions de les quals més ha parlat és El verano en que me enamoré. "Crec que ara estem tornant, tot i que amb una pàtina de modernitat, al festeig, una paraula que sona molt antiga. Que es vegi l'interès i la cerca dels dos, sense que hagi de ser asimètric", reflexiona. La psicòloga atribueix aquesta cerca d'un romanticisme al moment polític i social. "Estem en un moment en què tot va molt de pressa i que tot és molt cínic. Fa la sensació que no hi ha res que sigui important. Això també s'ha traslladat al món de les relacions: molta gent diu «Per què començar res si s'acabarà». Hi ha molta desídia i molta apatia", diu. Parmo assegura que històries com la de Más que rivales fan que la gent "recuperi la il·lusió".

Amb tot, la psicòloga alerta que entre les seves seguidores a les xarxes socials ha detectat certa obsessió per aquesta mena de sèries i pel yearning. "La gent quan veu aquestes sèries les viu amb moltíssima intensitat. A mi les seguidores m'envien vídeos, muntatges editats, entrevistes. No necessito veure contingut perquè me l'envien elles. Hi ha un fenomen de fanatisme que, fins i tot, em preocupa. La gent s'acaba obsessionant amb els actors, per exemple. Són ficcions amb molta càrrega emocional i, al final, passen aquestes coses", argumenta. Parmo recomana consumir tota mena d'històries "per no perdre una mica el nord".