EL FINAL DE LA LEGISLATURA
Política 03/10/2020

El ‘momentum’ que no va existir

Torra va arribar a la Generalitat prometent fer efectiva la República, però no l’ha pogut materialitzar

Núria Orriols
4 min
L’últim discurs de Torra, a la Galeria Gòtica de la Generalitat el dia de la seva inhabilitació.

BarcelonaEn una de les primeres entrevistes que Quim Torra va concedir a l’ARA com a president el juny del 2018, va expressar el risc de “caure en la retòrica i el simbolisme”. Conscient de les diferències estratègiques dins l’independentisme -començant pel desacord amb ERC per la investidura fallida de Carles Puigdemont-, ja es qüestionava si realment podria fer un pas més que l’octubre del 2017. Un cop acabat el seu mandat per la inhabilitació del Tribunal Suprem es constata que el 131è president no ha pogut complir les promeses i els propòsits que ha llançat al llarg d’aquests dos anys i escaig sobre la independència. La sentència de l’1-O no va ser el momentum per culminar el Procés, no s’ha exercit de nou l’autodeterminació i tampoc s’ha completat el debat constituent. Volent ser el president de la independència, ha acabat gestionant l’autonomia en un dels moments més difícils dels últims anys com a conseqüència de la pandèmia.

El seu primer discurs per posar rumb al Procés va ser el 4 de setembre del 2018 al Teatre Nacional de Catalunya. Allà va cridar a engegar una marxa pels drets civils des de llavors mateix fins al veredicte del Suprem sobre l’1-O i va prometre que no acceptaria la sentència. Aquell potser va ser un dels primers moments en què va constatar que el Govern no el seguia en aquesta direcció: va haver d’expressar aquest compromís a títol individual.

L’eventual resposta a la sentència va ocupar el debat dins l’independentisme des del 2018 fins al veredicte del Suprem l’octubre del 2019. Aquell estiu, just abans de la resolució judicial, el president Torra va voler marcar la pauta en una conferència a Prada de Conflent el 20 d’agost. Va cridar a “desobeir” les lleis injustes, assegurant que després del no de Pedro Sánchez -amb qui va reprendre el diàleg institucional entre la Generalitat i la Moncloa- al referèndum pactat, tan sols quedava “la confrontació pacífica i democràtica”. “No soc president per gestionar una autonomia. És per fer la República que jo vaig anar a una llista electoral”, va dir, a més de llançar un avís als diputats independentistes: “No podem seguir aprovant al Parlament més resolucions sobre l’autodeterminació si els seus representants no són capaços d’aplicar-les”. Uns dies més tard, el 5 de setembre a Madrid, Torra va advertir que davant la manca de propostes del govern de Sánchez per a Catalunya, una sentència condemnatòria al judici del Procés el portaria a “prendre la iniciativa per traçar el camí ferm fins a culminar la independència”. I pel discurs de la Diada i el segon aniversari de l’1 d’Octubre va cridar a “tornar a exercir” el dret a l’autodeterminació i es va comprometre a avançar “sense excuses” cap a la República Catalana. El vicepresident, Pere Aragonès, que ara és president substitut per la inhabilitació de Torra, hi va afegir que la República era “inevitable”. Res de tot això, però, va acabar passant.

La proposta de Torra

Al llarg de tot l’estiu hi havia hagut contactes entre partits i entitats independentistes per intentar consensuar una reacció al Suprem, però finalment només va reeixir la resposta al carrer a través de l’ANC, Òmnium, els CDR i el nou Tsunami Democràtic. No es va materialitzar cap pas a escala institucional sinó que es va evidenciar la divisió interna dins l’independentisme. El president, davant la falta d’acord, va decidir tirar pel dret desmarcant-se dels partits, perquè ell sí que tenia un proposta: tornar a exercir l’autodeterminació a través d’un nou referèndum o d’unes eleccions plebiscitàries en aquesta legislatura. “Si els partits no volen votar sobre l’autodeterminació, que ho expliquin”, afirmava en aquell moment l’entorn del president per justificar que hagués llançat la proposta sense l’acord de JxCat, ERC i la CUP. Els partits independentistes van pactar fer un “acord nacional” sobre l’autodeterminació en una resolució a la cambra que no s’ha dut a la pràctica.

Tampoc va reeixir el projecte de debat constituent, que responia al plantejament d’anar “de la restitució” del Govern a la “Constitució” catalana. L’octubre del 2018 el president va presentar el Fòrum Cívic Constituent acompanyat de Lluís Llach amb la voluntat d’establir un mètode per discutir temes de país i posar les bases d’una eventual carta magna catalana. La feina havia de culminar a la primavera del 2020, però arran del coronavirus no se n’ha parlat més.

Relació amb ERC

La distància entre Esquerra i el president es va fer cada cop més gran a mesura que avançava la legislatura, fins al punt que el 29 de gener del 2020 va donar per acabat el mandat per falta de confiança amb el seu soci i va prometre convocar eleccions després d’aprovar els pressupostos. Va ser arran de la decisió del Parlament, amb el seu president, Roger Torrent, al capdavant, de retirar-li l’escó amb motiu de l’ordre de la Junta Electoral Central, com a conseqüència de la condemna (no ferma) del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a un any i mig d’inhabilitació. Aquesta causa va sorgir arran d’una altra decisió que Torra va haver d’assumir sol: mantenir la pancarta al Palau de la Generalitat per reclamar la llibertat per als presos polítics tot i la campanya de les eleccions espanyoles. El president la va acabar retirant abans de veure els Mossos d’Esquadra, requerits judicialment, traient el llaç groc. Però l’episodi ha sigut suficient per inhabilitar-lo i que es produeixi la primera condemna a un president en exercici del càrrec des de la restauració democràtica. Torra ha marxat fent una crida a la “ruptura” la propera legislatura. Després de tot, la conclusió verbalitzada dilluns pel 131è president, en la seva última declaració a la Galeria Gòtica després de saber la inhabilitació, és que l’autonomia és un “obstacle” per a la independència. I no només per les contradiccions que li ha generat -com dir “ apreteu ” als CDR i alhora enviar els Mossos quan hi ha protestes- sinó perquè creu que la lluita pel poder autonòmic fa perdre el nord als partits sobiranistes.

stats