“Comença a ser hora de plantejar a la societat catalana que es defineixi amb un sí o amb un no”. Feia només tres dies que al Quebec havien votat sobre la independència -amb victòria ajustada de l’unionisme- i a Àngel Colom, candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, se li va acudir que recollir aquell guant podia acabar sent un cop d’efecte en campanya. L’anunci va ser tota una sorpresa i fins i tot es va especular que fos una sortida de to del cap de llista -amb la complicitat del seu cercle de confiança més reduït.
Colom va intentar fer entrar Jordi Pujol en aquell joc. Des del 1993, CiU garantia la governabilitat d’Espanya gràcies a un pacte amb el PSOE de Felipe González. “¿Volen Pujol i CiU o no volen una Catalunya sobirana? Què farien en un futur plebiscit sobre una Catalunya independent?”, anava repetint als mítings i també als debats electorals. La resposta del president de la Generalitat era inequívoca: el silenci. Colom s’havia avançat quinze anys i no trobava qui volgués debatre amb ell sobre el que pocs dies abans havien fet els quebequesos. I la proposta, com tantes vegades s’ha vist després amb el Procés, abraçava el curtterminisme. Si ERC era decisiva al Govern després de les eleccions, deia, plantejaria “durant la legislatura” que preparés el que havia de ser “un referèndum de sobirania”.
La proposta de Colom va ser tan improvisada que, l’endemà de fer-la pública a la plaça Catalunya de la capital catalana, era incapaç de concretar-ne res més. Al programa electoral d’Esquerra no hi havia ni rastre del referèndum d’autodeterminació. En aquella campanya, allò no va ser una cosa aïllada: el candidat del PSC, Joaquim Nadal, va plantejar la reforma de l’Estatut sense que el programa dels socialistes catalans en recollís cap referència.
ERC va treure tretze diputats, dos més que el 1992, però la clau de la governabilitat la va acabar tenint el PP, gràcies a la pèrdua de la majoria absoluta de CiU i a la victòria un any després de José María Aznar a les generals.
