Susana Díaz, reina del desert

PeriodistaEspòiler: la campanya andalusa que desembocarà en les eleccions del 2 de desembre és tan interessant com la cinquena temporada de qualsevol sèrie sense més guió que la repetició. El nivell de la política autòctona és tradicionalment molt baix en la forquilla que comprèn des dels líders de primer rang fins als diputats rasos. Potser en l’època de Manuel Chaves les coses havien sigut diferents. Llavors encara hi havia una certa vocació (real) de servei públic, un cert concepte del bé comú i una certa nòmina de dirigents fets a si mateixos en qualsevol dels colors de l’arc parlamentari.

Aquell fràgil ecosistema va morir amb l’arribada de la nova generació que encapçala Susana Díaz, una dona sense pedigrí que troba justa correspondència entre els seus rivals i enemics: Juan Manuel Moreno Bonilla (PP), amb dubtós expedient acadèmic; Juan Marín (Ciutadans), amb dubtes acadèmics i no acadèmics; i Teresa Rodríguez (Podem), un altre exemple, com els anteriors, de persona dedicada en cos i ànima a la política i res més.

Aquests antecedents determinen l’actitud, el missatge i fins i tot el futur d’una terra. Díaz, principal favorita, controla els tempos sense trepitjar el fang. Els discursos que ha fet fins ara estan mancats d’agressivitat en la mateixa mesura en què ignoren qualsevol tipus de proposta. Andalusia, opina la presidenta de la Junta, és una terra màgica i feliç que no vol confrontació ni males cares sinó alegria, brindis i confiança en un futur que serà com el passat: és a dir, socialista. No són pocs els dards que li llança l’oposició, però Díaz no es dona per al·ludida i disfruta amb l’espectacle de la baralla de galls que suposa per al PP i Ciutadans disputar-se la condició de segon partit de la comunitat.

Cs confia en Arrimadas

Les eines que Moreno Bonilla i Marín fan servir per accedir a l’honor de l’etern segon són discutibles. No s’hi veu ni el més mínim rastre d’esforç: responen a l’erm programàtic del PSOE amb un altre desert d’idees, recorren al vell mètode de la desqualificació i prometen impossibles (una marea taronja, diu orgullós Marín). El PP andalús, a més, té en contra el jou de la resta del PP, un partit que cada vegada que pot desqualifica els andalusos agafant el tot per una part. ¿S’imaginen un baró regional desmentint els correligionaris d’unes altres regions? Doncs això és exactament el que passa. Ciutadans viu la seva pròpia esquizofrènia. Per descriure-ho suaument, Albert Rivera confia tan poc en el criteri de Marín que envia a Andalusia Inés Arrimadas com a cap de cartell, i ell mateix també assumeix un protagonisme superior al del seu aspirant.

De moment, Podem és la via més interessant per dos motius: Rodríguez serà gairebé amb tota seguretat l’aliada de Díaz si no aconsegueix la majoria absoluta; i es tracta, de fet, de l’única candidata amb un argumentari nacionalista (Andalusia com a prioritat i no com a camp subsidiari de joc) capaç de mobilitzar el votant desencantat.