Els trens i la irresponsabilitat política
MadridL’accident ferroviari d'Adamuz obligarà a una considerable feina de revisió de l'estat de les vies per garantir en la mesura del possible la seguretat de la xarxa d’alta velocitat. Són 3.000 quilòmetres, utilitzats per més de 40 milions de passatgers l'any passat. S'ha de fer el mateix amb Rodalies, tenint en compte en els dos casos que convé restablir els serveis amb plena normalitat com més aviat millor i amb les degudes garanties. És una qüestió de responsabilitat. D’una banda, el bon funcionament del transport –alta velocitat inclosa– és una necessitat, no un luxe, i de l'altra, s’han de reduir tant com sigui possible els riscos. A part d’establir les causes dels accidents –que en el cas de Gelida són especialment més clares que en el d’Adamuz–, el que cal garantir és que es fa una bona tasca de manteniment de la xarxa.
Temo molt que en aquest aspecte no s’hagi fet tot l'esforç convenient, vistes les queixes i denúncies dels maquinistes. D’altra banda, el ministre de Transports, Óscar Puente, no va escollir bé les paraules quan va manifestar el desig que les peticions per assegurar el bon estat de les vies abaixin de to quan passi "el suflé emocional". No es pot menysprear l'angoixa de la gent després de les històries que hem conegut sobre les experiències de les víctimes i els seus familiars, ni la preocupació que deixen les imatges dels trens sinistrats. La revisió d’instal·lacions, i singularment de les vies, ha de ser permanent, amb la periodicitat que faci falta, sense escatimar els recursos necessaris.
El més positiu dels darrers dies ha sigut la cooperació entre administracions, sobretot entre el govern espanyol i la Junta d'Andalusia. Però, de fet, mai hi va haver una treva. El mateix dilluns, quan encara no havien transcorregut vint-i-quatre hores de la catàstrofe, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ja va començar a queixar-se que ni des de la presidència de l’executiu, ni des del ministeri de Transports havia rebut cap informació sobre l’accident. Ens trobem, per tant, un cop més davant d'un altre focus de tensió política, que aquest cop s'ha estès inclús a la polèmica sobre com s’ha d’homenatjar les víctimes.
La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha buscat el seu espai propagandístic impulsant un funeral a la catedral de l'Almudena, ubicada al costat del palau reial i construïda sobre les restes d’una mesquita. Va escriure proposant aquesta convocatòria a l’arquebisbat de Madrid i ha obtingut una resposta ràpida, l'endemà, que posava data per a l'acte religiós, fixat ja per al dia 29. En canvi, el funeral d’estat convocat per mitjà d'un acord entre el president del govern, Pedro Sánchez, i el de la junta andalusa, Juan Manuel Moreno Bonilla, tindrà lloc el 31, quaranta-vuit hores més tard. És lamentable que s’hagi de registrar una mena de cursa entre administracions públiques per organitzar actes de solidaritat amb les víctimes. Ayuso no li fa cap favor a l'Església prenent una iniciativa tan interessada. Cosa ben diferent hauria estat que el mateix arquebisbat hagués fet la proposta o que l’hagués realitzat algun col·lectiu afectat directament per la tragèdia.
Tant de bo alguna vegada les seqüeles d’una catàstrofe fossin incompatibles amb actes de mesquinesa. El PP va sortir molt perjudicat per la seva estratègia pel que fa a la dana de l’octubre de 2024 i ha establert ara comparacions insostenibles entre el que va passar a València i la gestió de l’accident d’Adamuz. La gran diferència és que en el primer cas es va posar de manifest la ineptitud d’un president autonòmic, Carlos Mazón, insensible davant del patiment del seu poble, mentre que ara s’han comprovat els beneficis d'una reacció immediata i de la col·laboració entre institucions. En tot cas, l’oposició farà la seva feina si, després d’una primera setmana en què la prioritat absoluta havia de ser l’atenció a les víctimes, exerceix tota la pressió necessària al govern perquè puguem conèixer amb exactitud les causes de l’accident d’Adamuz i les possibles responsabilitats que se'n derivin. Pel que fa a Rodalies, ja n'hi ha prou. Cal una actuació decidida per dotar Catalunya d’uns serveis ferroviaris a l’altura de la necessitat i la demanda de la població. La política no pot ser un obstacle. És al contrari. El que s’espera de les administracions i les empreses és resolució i eficàcia.
Partidisme amb l'accident
Seria molt convenient que Sánchez i Feijóo es veiessin aviat. L’entrevista que tenien programada dilluns passat es va haver de suspendre per l'accident d’Adamuz. Aquesta trobada hauria de servir per tractar d’iniciar una etapa diferent. Sé que és impossible esperar cooperació entre els dos grans partits estatals. La lluita pel poder resulta per al PP i per al PSOE una prioritat irrenunciable. Però haurien d’actuar amb més responsabilitat. La inestabilitat es paga. Avui n'assumeixen el cost els socialistes, i potser en un futur no tan llunyà ho hauran de fer els populars. Si la relació del PSOE amb Sumar resulta complexa, i més encara amb Podem i altres grups de l’esquerra, s’haurà de veure què en treu el PP de les aliances amb Vox. El paper de l’extrema dreta sobre l’accident d’Adamuz ha estat lamentable. "La corrupció mata", deia Santiago Abascal, com si el xoc dels dos trens estigués directament relacionat amb altres fets de la legislatura, amb voluntat de barrejar-ho tot i fomentar confusió i sentiments irracionals.
Ja vam veure un capítol d'aquesta estratègia a Paiporta, durant els dies posteriors a la dana. "Sols el poble salva el poble", es deia per fomentar el menyspreu i el rebuig cap a la política i les institucions. L’Estat, el poder públic, és el poble organitzat. PP i PSOE no trauran gran cosa de dessagnar-se. A la política li convé el mateix que a la xarxa ferroviària. Li convé –necessita– recuperar confiança. Sánchez i Feijóo tenen una agenda complexa per abordar. La resposta d’Espanya a les amenaces de Trump hauria de ser una política d'estat, pactada. I el mateix amb el finançament autonòmic. No té sentit que les comunitats del PP es neguin a obtenir més recursos perquè la reforma del model es va acordar abans amb Junqueras i Illa. No podem convertir en dogma que el soroll i el cercle permanent de l’adversari són més rendibles que els acords a favor de la ciutadania.