La volta al món d'ERC buscant un mirall per al referèndum

BarcelonaLa proposta d'ERC de celebrar un referèndum seguint la via de Montenegro ha tornat a situar al debat públic quin és el millor referent perquè Catalunya faci avançar el Procés, estancat des de fa temps per la desunió independentista i pel rebuig frontal de l'Estat d'acceptar una votació sobre la independència. Si una cosa ha fet Esquerra en els seus ja onze anys de junquerisme ha sigut reflexionar, a través dels seus fulls de ruta estratègics -ha fet set ponències polítiques entre 2011 i 2023-, sobre quin era el millor referent internacional en què emmirallar-se. I no sempre ha sigut la via montenegrina. Els referents, com el Procés, han anat evolucionant.

Flandes i Euskadi

En el primer congrés de Junqueras com a president, a Girona el 2011, Catalunya vivia immersa en la pantalla del pacte fiscal i el Procés ni existia ni se l'esperava. En aquella ponència d'ERC, la independència era un objectiu difús en l'horitzó i els tres principals referents que s'esmentaven eren Flandes, Euskadi i Escòcia. Esquerra es limitava a dir que calia "seguir amb atenció els processos" d'aquelles tres nacions per "estructurar el front de la internacionalització de la causa catalana". Però Euskadi i Flandes van deixar de ser aviat un referent esmentat pels republicans. Allà no ha cristal·litzat cap embat per la independència. El cas basc és evident: el PNB viu instal·lat en la via pactista que, fins i tot, a la seva manera ara també ha abraçat l'esquerra abertzale. El pla Ibarretxe (2005) ja queda lluny en el record.

Escòcia

Aquest ha sigut el referent més citat per Esquerra en els seus documents interns fruit del referèndum del 2014. Si no fos perquè en aquella votació va guanyar el no, seria el somni dels republicans: una consulta pactada entre el govern escocès -Alex Salmond (Partit Nacional Escocès, SNP)- i el britànic -David Cameron (Partit Conservador)- amb reconeixement internacional, sense topalls mínims en la participació i el compromís d'acceptar el resultat. Escòcia apareix esmentada als fulls de ruta del 2011, 2013, 2015, 2019, 2022 i 2023. Bàsicament per defensar que els referèndums pactats són possibles a través de "la voluntat política, el diàleg, la negociació i l’acord", tot i que Espanya s'hagi entestat a desmentir-ho. Però ara aquest model s'ha refredat una mica fruit del veto del Suprem britànic a la possibilitat que els escocesos puguin votar per segona vegada, cosa que deixa el conflicte en el mateix marc mental que aquí: el govern central i la justícia neguen el dret d'autodeterminació.

Quebec

El Quebec també és un cas que tenen molt present els republicans, tot i que en la darrera època té menys pes que l'escocès. Apareix per exemple al document estratègic del 2013 -també en dos més- com a exemple de processos d'independència en "països moderns i societats avançades del segle XXI". També perquè allà no s'hi va fixar "cap condició de participació ni de resultat". Per a Esquerra és interessant perquè, en aquest territori, ja hi ha hagut dos referèndums d'independència (1980 i 1995) amb l'aval del govern canadenc i també una Llei de Claredat que ha sigut font d'inspiració del president Pere Aragonès per la seva proposta d'intentar un "acord de claredat" a Catalunya per aconseguir votar per la via pactada. Però el cas quebequès s'ha anat desinflant potser al mateix ritme que el retrocés electoral del Parti Québécois.

Kosovo

Quan ha calgut parlar d'unilateralitat -i obviar el referèndum-, Esquerra també ha mirat cap a Kosovo. Al document estratègic del 2013, per exemple, se citava com una de les vies per assolir la independència la declaració unilateral de l'assemblea de càrrecs electes kosovar del 2008, que va tenir fins i tot un pronunciament favorable del Tribunal de la Haia que va arribar a afirmar que "el principi democràtic no pot ser coartat per cap marc legal existent". En una cimera d'ERC el 2018, els republicans encara preveien la via kosovar "si davant un tancament persistent del govern espanyol no és possible un referèndum d'autodeterminació". Però el partit ja fa temps que ha aparcat la via unilateral i, per tant, Kosovo també ha caigut del corpus ideològic.

Montenegro

La sorpresa de la nova ponència política d'Esquerra que es votarà al congrés del gener a Lleida és que es fixa com a referent el cas de Montenegro -sense oblidar del tot Escòcia i Quebec-. Un referèndum celebrat el 2006 que, en efecte, va portar el país a la independència, però que apuja el llistó de dificultat a l'hora d'aconseguir-la: situa un mínim de participació en el 50% i, perquè guanyi la secessió, diu que el percentatge mínim del sí ha de ser del 55%. Aquest cas ja s'havia esmentat en documents estratègics anteriors -2013 i 2022-, però ara agafa volada. Per què es recupera la via montenegrina? La virtut, defensa el partit, és que va ser una operació política en què van participar a tres bandes Montenegro, Sèrbia i també les institucions europees. ERC troba que aquesta "multilateralitat" a l'hora de negociar la consulta acordada és on ha de posar ara la proa Catalunya. Però no es pot descartar que el viatge continuï.