L’Estat i el finançament, màquines de fer nous independentistes

BarcelonaÉs sabut que el suport a la independència ha crescut ràpidament els últims anys. L’existència de partidaris de la causa independentista, tanmateix, dista molt de ser un fenomen recent. La mort del dictador Franco i l’alineació de bona part del catalanisme en la causa reformadora d’Espanya abanderada pel pujolisme havia condemnat a un ostracisme incòmode l’independentisme del PSAN i més endavant d’una ERC que no incorpora formalment la independència en el seu programa fins al 1989. Durant molt de temps s’havia considerat aquells independentistes primigenis com a incondicionals d’una causa romàntica que se sustentava, en bona mesura, en un fort sentiment identitari català enfront de les identitats duals que predominaven -i predominen- a Catalunya.

Si donem un cop d’ull a les dades del baròmetre d’opinió pública del CEO del novembre del 2014, però, ens podem sorprendre del fet que el 28% dels enquestats afirmen haver estat històricament independentistes. Hi ha una certa voluntat d’autocomplaença molt habitual en les enquestes de voler mostrar coherència ideològica entre els comportaments i les actituds polítiques passades i les futures (per això, quan un partit guanya les eleccions, moltes més persones de les que el van votar afirmen que ho van fer). Però el que ens interessa és avaluar els motius que argüeixen el 21% dels catalans que declaren haver-se convertit a l’independentisme recentment. Doncs bé, entre aquestes raons destaquen l’actitud —bel·ligerant— del govern central (40%), el sistema de finançament i/o la crisi econòmica (21%), la presa de consciència i la possibilitat que veuen de millorar (10%) i el context polític (9%). Per trobar un argument netament identitari com els que històricament s’havia cregut que justificaven el suport a la independència ens hem de remuntar fins a la setena posició: un 2% afirmen haver-se convertit a l’independentisme en defensa de l’idioma i la cultura catalana.