Publicitat
Publicitat

Parlar en públic és fàcil si saps com

Els clubs Toastmasters, per millorar les habilitats comunicatives, guanyen adeptes

"Parlar en públic és com fer esport: com més practiquem, millor ens sortirà", sosté Alfred Picó, autor del llibre El mètode Picó per parlar en públic . Qui no ha sentit pànic a l'hora de sortir a la pissarra o li ha tremolat la veu quan ha hagut d'exposar un treball? Aquesta és una assignatura pendent per a molts, però les tècniques de l'oratòria es poden aprendre. Dominar-les, segons els experts, ens pot ajudar en la nostra vida professional, però també en les relacions socials, ja que és una habilitat necessària en la vida quotidiana. Serveix tant per fer un discurs en el casament del teu millor amic com per fer callar el company de feina que sempre ha de tenir l'última paraula. I mai és tard per aprendre'n.

Els rols s'intercanvien

Joan Fabregat, de 53 anys, ha ocupat diversos càrrecs directius i parlar en públic és part de la seva feina. Reconeix que, a vegades, li tremolava la veu. "Els moviments, els gestos i la veu anaven descontrolats", explica. Per posar-hi remei, es va inscriure a un dels clubs Toastmasters International que hi ha a Barcelona. Es tracta d'una organització mundial que va néixer el 1924 als Estats Units i que ja s'ha estès pels cinc continents. "¿Som un curs d'autoajuda? ¿Una acadèmia per aprendre a parlar en públic? Fins i tot, hi ha qui pregunta: ¿sou una secta? El que som és un grup de gent que es reuneix amb regularitat per millorar les seves capacitats comunicatives i de lideratge", explica Ruben Martínez-Fanals.

Els seus membres es reuneixen un cop a la setmana i les sessions són pràctiques. Es fixa amb antelació qui sortirà a parlar i els discursos després seran avaluats per altres membres. Hi ha un moderador, un voluntari que controla el temps, un altre que revisa el vocabulari... Els rols s'intercanvien en cada sessió. Des que assisteix a les trobades de Toastmasters, Fabregat diu que ha millorat "el domini del cos i la varietat de l'expressió". Fa quatre anys que hi assisteix. Els membres, que paguen una quota semestral de 42 euros, han de superar els exercicis del manual de comunicació de l'organització internacional. Un dia toca fer un discurs motivador, un altre exposar els resultats d'un projecte i un altre dia es treballa la comunicació corporal, per exemple. Cada reunió és diferent.

Vèncer les pors

Christian Clottu s'ha treballat a consciència l'últim discurs, en què buscava inspirar l'audiència explicant com va superar la seva por a parlar en públic. Sentint-lo, ningú ho diria. Es mou com un actor sobre l'escenari. Domina el llenguatge corporal, interactua amb el públic i sap modular la veu i administrar els silencis. "A l'escola mai vaig aprendre oratòria i sempre havia estat la meva assignatura pendent", explica. Té 27 anys i treballa en una empresa de programari. "Aquí he après a organitzar les idees per transmetre millor el missatge, a connectar amb els clients i a guanyar confiança". El següent repte és fer-ho en anglès, ja que les sessions Toastmasters també es poden fer en aquest idioma.

N'hi ha que també s'inscriuen per conèixer gent. És el cas del Luis Alberto López, un enginyer de 35 anys de Madrid. "Aquí trobes gent d'àmbits molt diferents, fem activitats els caps de setmana i, a sobre, és un entrenament per parlar en públic!" Per la Marion Chevalier, una francesa de 28 anys establerta a Barcelona, les sessions són una manera de practicar idiomes, però n'ha tret lliçons més importants: "M'ha servit per coneixe'm a mi mateixa", diu. Judit Permanyer, actual presidenta del club, explica que tots els membres de Toastmasters són "persones amb esperit de superació". Vencen les seves pors. Segons Chevalier, el millor consell per parlar en públic és "ser un mateix". Al final, fins i tot enganxa. "És com una addicció, quan deixo de venir, perdo fluïdesa i necessito la meva dosi setmanal", conclou Permanyer.

Errors que hem d'evitar

L'expert en oratòria Agustín Rosa recull a Hablar bien en público es posible, si sabes cómo , els errors que hem d'evitar.

  • Parlar amb les mans a la butxaca
  • Beure aigua constantment
  • Caminar d'un costat a l'altre i mostrar tics
  • Deixar el pes del cos sobre una cama
  • Estar de braços i cames plegades
  • Fer soroll amb el bolígraf o amb la boca
  • Revisar contínuament els apunts
  • Jugar amb la polsera, el rellotge o l'anell
  • Tocar-se els cabells o rascar-se constantment

El mètode Picó per parlar en públic

El periodista Alfred Picó imparteix des de fa 20 anys cursos sobre tècniques per parlar en públic. Les recull a El mètode Picó per parlar en públic . Aquestes en són algunes:

  • Discurs assajat, aplaudiment assegurat. Hem de sortir a l'escenari amb el text ben après. No cal memoritzar-lo però si volem que tingui èxit, hem d'assajar-lo. Amb quatre vegades n'hi ha prou. Els tres primers cops són per fer proves i el quart s'ha de fer unes hores abans del parlament. Hem de fer l'assaig d'una tirada.

  • La xuleta, una assegurança de vida. El 90% de les persones es posen nervioses quan han de parlar en públic. No és un inconvenient, si ho sabem controlar. En tot cas, és aconsellable portar a la butxaca un resum del discurs. Si ens perdem, només caldrà revisar la xuleta i veure el següent apartat que hem de tocar.

  • La tècnica per superar la por a les mirades. Una tècnica és imaginar-nos que tots els espectadors s'han adormit. Això seria un desastre! Per tant, la mirada del públic ens indica que tot va bé i la gent està interessada. Que ens mirin és motiu de satisfacció: et fan cas.

PowerPoint
Hem d'anar amb cura en l'ús del PowerPoint per evitar ser-ne dependents. Si l'utilitzem, hem d'evitar l'excés d'efectes i animacions, l'excés de contingut per transparència i les fonts de text amb colors poc visibles. També hem d'intentar no utilitzar imatges de baixa qualitat ni cometre errades d'ortografia, així com tampoc utilitzar abreviatures sense explicar-ne el significat.

Transmetre emocions
"Abans de fer un discurs, hem de preguntar-nos què volem transmetre", diu Picó. Volem emocionar? Fer riure? ¿Crear polèmica? Si volem provocar alegria, el discurs ha de ser entusiasta, àgil, amb poques pauses i veu potent i ser actius. Per transmetre tristesa, hem de fer un discurs serè, amb pauses, amb veu tranquil·la i moviments pausats. "Si ens costa, sempre podem imaginar que som actors i que estem fent un paper", afegeix Picó.

¿I si ens quedem en blanc?
Agustín Rosa proposa uns quants trucs per si ens quedem en blanc. El més directe és fer interaccionar el públic fent una pregunta o fer un exercici pràctic. Una altra opció és resumir breument el que s'ha explicat fins llavors o explicar una anècdota. En tot cas, no ens ha de fer por el silenci: les pauses són importants perquè el missatge arribi al seu destinatari, assegura Rosa.

Presentació d'èxit
Una presentació en públic requereix sintetizar i seleccionar. El temps que ens donen per parlar normalment és limitat i s'han de triar les idees força i convertir-les en missatges claus. No hem d'aspirar a transmetre més de 3 o 4 idees fonamentals. S'han d'ordenar els continguts de manera lògica i dissenyar el discurs des de la presentació fins als agraïments. Hem d'intentar deixar empremta en els receptors amb un estil propi i dialogar amb el públic. No et limitis a parlar per a tu, fes referència al públic i controla el temps. Són els consells que dóna Teresa Baró al seu llibre Parlar i convèncer.

De pel·lícula
Sempre podem agafar idees o inspirar-nos en pel·lícules que contenen discursos dignes d'escoltar. Alfred Picó n'ha seleccionat uns quants: el discurs final de Charles Chaplin a El gran dictador (passa de l'actitud reflexiva a la categòrica), el discurs de William Wallace als seus soldats a Braveheart (utilitza paraules profundes com per exemple llibertat , mort i vida ) o el discurs del general Màximus a Gladiator (fa servir l'estratègia de l'humor).

Interactuar amb el públic
"Els discursos en una sola direcció ja han passat a la història", explica Alfred Picó. Hem d'afavorir la participació del públic, ja que no només farà que la xerrada sigui més entretinguda, sinó que així, a més, el conferenciant es treu pressió de sobre. Picó proposa algunes tècniques:

  • Alçar la mà. Començar la xerrada demanant la participació del públic ajuda a escalfar l'ambient. La tècnica "que alcin la mà tots aquells que..." sempre funciona perquè és fàcil. També podem llançar una pregunta senzilla a l'aire per crear ambient de complicitat.

  • Que surti un voluntari. Així aconseguim que totes les mirades s'allunyin de nosaltres i podem aprofitar per repassar els apunts.

  • Esbrinar els gustos del públic. Preguntar al públic i anotar les respostes en una pissarra ajuda el conferenciant a orientar la xerrada cap als interessos del públic.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT