Cultura 13/08/2014

Robin Williams, somriures i llàgrimes

L’actor de 63 anys, víctima d’una depressió, es va suïcidar ahir a San Francisco

Xavi Serra
5 min

Barcelona“Ens va fer riure. Ens va fer plorar”. Així resumia Barack Obama en un comunicat de condol per la mort de Robin Williams la riquesa i contradicció d’un actor forjat en la comèdia però que tenia un peu en el drama. No era difícil trobar en els seus papers més còmics un pòsit d’amargor, ni en els més dramàtics una tendència destacada a fer el pallasso. Però la barreja funcionava millor quan es fonien tots els colors en personatges com el sensesostre il·luminat d’ El rei pescador o el mestre que descobreix la poesia als alumnes d’ El club dels poetes morts.

El mateix Williams parlava al New York Times de la seva doble naturalesa el 1989: “És una lluita interna que tinc. El còmic diu: «Agafa’t el paquet, serà divertit!» I l’actor respon: «Però si és un professor. Limita’t a dir el text». I el còmic insisteix: «Agafa-te’l!»” Tot i escapar-se-li alguna imitació de John Wayne mentre llegia sonets de Shakespeare, a El club dels poetes morts es va imposar l’intèrpret seriós, i de la tensió entre oposats va emergir un personatge que inspiraria generacions d’adolescents impressionables. Anys després, Williams guanyaria l’Oscar gràcies a una versió millorada d’aquell paper, la de L’indomable Will Hunting, una nova figura paternal per a un jove confós (Matt Damon). Però aquí, més segur d’ell mateix, l’actor ja controlava els seus impulsos còmics i es va saber capbussar en la tristor i la fragilitat d’un psicòleg vidu i atrapat en el dol.

Un monologuista brillant

Però l’adéu de Robin Williams, que dilluns es va penjar a casa seva, a Tiburón (San Francisco), als 63 anys, no ha de sobredimensionar el vessant dramàtic de l’actor ni eclipsar una vis còmica que va dominar els inicis de la seva carrera, quan alternava els clubs de comèdia i la televisió. Com a monologuista era brillant i provocador, una bèstia escènica que improvisava sobre política, sexe, drogues i alcohol i que a l’escenari desplegava un huracà de recursos, veus i registres. A la petita pantalla suavitzava el to irreverent en la sitcom Mork & Cindy, en què encarnava un alienígena que contempla amb curiositat les peculiaritats dels éssers humans.

Williams pertanyia a una generació de còmics -com John Belushi, Dan Ayroyd i Steve Martin- que no van tenir problemes a l’hora d’adaptar-se al públic familiar en el seu trànsit a la gran pantalla. Enrere quedava un vessant del seu humor que només tornaria a treure el cap en les seves aparicions en late shows nord-americans com els de Johnny Carson i David Letterman.

Debutaria al cinema amb una de les cintes més estranyes de la seva carrera, el Popeye de Robert Altman, una adaptació massa literal del còmic d’E.C. Segar. El seu fracàs a taquilla, per cert, va frenar la primera onada d’adaptacions de còmics impulsada per l’èxit del primer Superman. Després de la relliscada, Williams va posar rumb cap al drama. En l’adaptació de John Irving El món segons Garp interpretava l’escriptor T.S. Garp, fill bastard d’una feminista militant. I a Good morning, Vietnam era Adrian Cronauer, un discjòquei amb una missió impossible: apujar la moral a les tropes nord-americanes sense escapar-se de l’estricte llibre d’estil de l’exèrcit. Williams va donar curs al seu talent imitador i va convertir la pel·lícula en un pirotècnic recital de veus.

Un actor camaleònic

Durant un cert temps, les eleccions de Williams semblaven destinades a contrarestar la seva fama d’histrió. A l’icònic Professor Keating d’ El club dels poetes morts -per al qual el director Peter Weir havia pensat en un primer moment en Gerard Depardieu- el va seguir Despertar, en què l’actor oferia una de les seves interpretacions més contingudes com a metge d’un pavelló de pacients que desperten després d’anys en coma.

El 1991 va coincidir a Hook amb l’altre Peter Pan de Hollywood, Steven Spielberg. Semblava l’equip ideal -amb Dustin Hoffman de Capità Garfi- per portar al cinema les aventures de l’heroi creat per J.M. Barrie, però no és un dels millors treballs del director d’ E.T., l’extraterrestre. Williams conjugaria al llarg de la seva carrera totes les variacions sobre el personatge del nen gran: el literari (Peter Pan), l’excèntric (el fabricant de joguines de Toys ), el fantàstic (l’aventurer atrapat en un joc de taula a Jumanji) i el tràgic (el nen amb creixement accelerat de Jack). Tip de repetir-se, després de Jack -un treball menor de Francis Ford Coppola-va assegurar que no tornaria a fer un paper similar, i així va ser.

Els 90 van ser anys d’activitat frenètica. Instal·lat en l’èxit i superats els complexos d’actor còmic, Williams es va prodigar per tot tipus de pel·lícules: drames luxosos (era l’Osric del Hamlet de Branagh), comèdies sense pretensions (Flubber i el professor grillat, L’olla de grills ), experiments metafísics (Més enllà dels somnis, revisió del mite d’Orfeu en clau digital) i melodrames familiars amb tendència a la llàgrima fàcil ( Patch Adams, L’home del bicentenari ). El més destacat de la dècada va ser la seva exhibició de transformisme a Senyora Doubtfire, el doblatge del geni de la llàntia d’Aladí -va ser la primera vegada que es va posar sobre la taula la possibilitat de nominar a l’Oscar els dobladors dels films d’animació- i, per descomptat, L’indomable Will Hunting. Després de les nominacions d’ El rei pescador, El club dels poetes morts i Good morning, Vietnam, l’actor s’enduria finalment l’estatueta a casa.

Amb el nou mil·lenni, Williams intentaria donar un nou cop de timó a la percepció que el públic tenia d’ell. Fugint de la idea que s’havia creat de Robin Williams com a arquetip d’un cert cinema edulcorat -ridiculitzat per John Waters en la corrosiva Cecil B. Demented, en què un grup de terroristes cinèfils irrompen en un cinema que projecta el director’s cut de Patch Adams -, l’actor va incorporar al seu catàleg dos personatges que ampliaven el seu registre. A Retrats d’una obsessió era el solitari tècnic d’un laboratori de revelatge ràpid obsessionat amb una família normal, i a Insomni, un dels treballs menys coneguts de Christopher Nolan, és el psicòpata assassí que complica la vida del detectiu Al Pacino. Així, la foscor s’anirà fent habitual en la filmografia de l’actor. El thriller fantàstic La memòria dels morts i l’àcida El millor pare del món s’alternaran amb comèdies esbojarrades com Quines vacances! i Un cop de sort i les tres primeres entregues de la saga Nit al museu. Recentment, Williams també va aparèixer a la sèrie de HBO Wilfred i va protagonitzar amb Sarah Michelle Gellar The crazy ones, cancel·lada per baixa audiència. Però la seva aparició més inquietant a la petita pantalla va ser interpretant-se a ell mateix a la sèrie de culte Louie. En un episodi, Williams i Louie C.K. es troben en un funeral d’un amic comú al qual ells són els únics assistents. En acabar fan un cafè i Williams li demana al Louie que vagi al seu funeral si ell és el primer a morir del dos. Vista ara, l’escena sembla el presagi d’una mort tan inesperada que deixa inèdits cinc films i per a la qual Hollywood no semblava preparat. Les mostres de condol que inunden la xarxa des d’ahir delaten dues coses: que era un actor molt estimat i que el suïcidi segueix sent un àpat molt difícil de pair per a alguns.

stats