Els Gasol, l'esforç i el consell de la doctora Bosch: l'editorial d'Antoni Bassas

Avui l’esport ens ha proporcionat una d’aquelles imatges que capturen un somni: dos nois de Sant Boi del Llobregat fent el salt inicial al partit de les estrelles de la NBA.

És una fotografia inspiradora, tant, que si fos director d’institut, avui l’hauria fet comentar per tots els professors a totes les classes, amb un missatge per als estudiants: els somnis es poden fer realitat. No sempre, no de la manera que pensàvem, potser no quan ho desitjàvem, per altres camins, però es poden fer realitat. El futur és a les nostres mans molt més del que sovint pensem. Pau i Marc Gasol també van estar asseguts a les aules d’una escola de Catalunya abans que en un dia com avui la seva històrica fotografia fos difosa pels cinc continents.

I a continuació, hauria fet fer als alumnes un càlcul de les hores de feina que els Gasol han hagut d’invertir fins a arribar a fer aquest salt. Amb una nota al peu del càlcul: l’hàbit d’esforçar-se obté magnífics resultats en tots els ordres de la vida, no importa a què ens dediquem després. Qui ha passat hores i hores fent solfeig o digitació amb un piano, o fent piscines, o preparant les activitats de cap de setmana d’un esplai, o assajant i estrenant una obra de teatre, ha adquirit una disciplina personal molt útil i de general aplicació. I s’entrena, mai més ben dit, per a les dificultats de convertir una idea en un projecte i un projecte en una realitat.

L’important, diria a la canalla, és identificar què m’agrada fer, que m’agradaria aconseguir, i passar dels desitjos a l’acció, assumir-se un mateix com a actor, no com a espectador, no com l’alumne que transita d’aula en aula durant els setze anys d’ensenyament obligatori amagat a la cadira del darrere de tot, mirant a terra quan el professor pregunta si tothom ho ha entès.

Ahir, el ‘Telenotícies vespre’ va anar al barri de Sant Roc de Badalona. Un barri on va anar a parar gent que vivia a les barraques de la platja del Somorrostro o de Montjuïc als anys seixanta. Em va cridar l’atenció el que va dir Venanci Saborit, gerent del Consorci Badalona Sud:

“Els avis han progressat socialment, els néts ho han tingut molt més fàcil. Ho han tingut tan fàcil que s'han oblidat del camí de l'esforç. Tot i reconeixent que la crisi els ha fet un mal immens. Ens hem oblidat socialment, i més en aquests barris, que tenim uns drets i unes obligacions. Escolti, vostè s'ha d'esforçar, que té 20 anys. Vostè ha de saber llegir i escriure, esforçar-se per incorporar-se en un mercat laboral duríssim. Aquesta és la part que falta”.




La metàfora de dos catalans saltant els primers al cim del bàsquet mundial, ja ho veuen, és molt llaminera. Però això mateix, la deixarem aquí. Només connectar-la amb el procés constatant un fet: després d’haver saltat a les portades de tot el món, el procés a Catalunya viu un hivern polític que dispara afirmacions del tipus “el globus sobiranista ha punxat”, i comença a proliferar una altra metàfora: la de la l’estelada descolorida, esfilagarsada, oblidada als balcons. Res de nou: la batalla política i per l’hegemonia de les idees passa per imposar un relat, i ara els partidaris que no canviï res per a Catalunya es complauen en la idea que ja no es viuen dies emocionants com els de setembre, octubre i novembre, que el 27-S no desperta l’emoció del 9-N.

Per això, m’ha interessat molt, i els el recomano, l’article que la catedràtica d’economia de la Universitat de Barcelona Núria Bosch publica avui. Coincideix amb un diagnòstic que m’han sentit més d’una vegada aquí: la necessitat que arribem al 27-S ben informats. Diu Bosch: “No s’ha fet cap campanya informativa pública a gran escala sobre els possibles beneficis de la independència. Cal donar el missatge que el sistema de pensions és més sostenible en un estat català que en l’actual estat espanyol”.

Qui li parla al procés? Qui li parla a la gent que va sortir al carrer i a les urnes? Com farem el salt si no ens preparem?