'Mas i la comissió. I Obama': l'editorial d'Antoni Bassas

Ahir vaig veure les quatre hores llargues de la compareixença del president Mas a la comissió del Parlament.

Una comissió no és un judici, i no permet establir la veritat legal. I com que la comissió era sobre el cas Pujol, i no sobre el cas Mas, totes les preguntes es podien resumir en una de sola: què sabia Mas dels negocis de la família Pujol i de la seva fortuna? La resposta de Mas és res, i la posició de tots els grups és “doncs ja és casualitat per a algú que se’n confessa fill polític, del president”. I aquí es va acabar tot.

La comissió no és un acte d’investigació en sentit estricte: les preguntes que els diputats van formular al president les hauria pogut escriure qualsevol persona amb sentit comú i coneixement de l’actualitat política.

Mas va contestar-ho tot i no se li va estalviar res. És infreqüent que el president d’un país que s’explica al Parlament baixi fins al nivell de “la causa judicial del meu pare...”, “l’herència del meu pare...”, “la declaració de renda de la meva dona...”, etc. Però el problema no era aquí, sinó en la relació Pujol-Mas. I el to que van fer servir els diputats desprenia la dificultat de concretar cap acusació, i no va aconseguir passar d’allò que Albert Rivera en va dir “els indicis”, la suma de casos de corrupció presumptes o provats que afecten la família Pujol i CDC, sobre els quals sempre ens podrem preguntar si Mas hauria hagut de fer alguna pregunta, abans que els casos l’esquitxessin a ell i al seu partit. Des del punt de vista de la veritat, som on érem. Des del punt de vista polític, Mas va mostrar impermeabilitat i solidesa. Sense renegar de la seva biografia, que l’encreua amb Pujol o amb Prenafeta, el president va posar per davant els seus 30 anys d’activitat política lliure de causes de corrupció com a aval del seu comportament.

Toni Soler parla avui de Mas com un compareixent tenaç i serè, i el troba més fiable que Convergència i més que la UDEF, la unitat policial espanyola que investiga delictes fiscals, els esborranys de la qual van ser degudament filtrats a ‘El Mundo’ amb voluntat de criminalitzar Mas o Trias.

Què va ser, doncs, l’acte d’ahir? Doncs un moment polític d’exigible radicalitat democràtica: un president retent comptes a la societat a través de les preguntes del seus representants. Només per això, ahir, Artur Mas i el Parlament de Catalunya van guanyar per golejada Mariano Rajoy i el Congrés dels Diputats. El president espanyol s’ha amagat darrere la majoria absoluta per no donar explicacions, tot i que la corrupció ha portat a la presó el tresorer del seu partit. De Rajoy en relació amb Bárcenas només en sabem que li va enviar un SMS demanant-li que fos fort.

Quines conseqüències polítiques tindrà la compareixença de Mas, sobretot de cara a les eleccions del 27-S? Les gairebé cinc hores d’ahir li van permetre exhibir seguretat i lideratge, i van mostrar el respecte personal i polític que li tenen els seus adversaris. De cara a unes eleccions, evidentment, el problema de Convergència no és Mas, sinó el passat que du el cognom Pujol.

I de cara al procés? A aquestes altures em sembla clar que no és que el procés ho pugui pair tot i no l’afecti res, però sí que és un projecte prou madur, prou lògic, prou transversal perquè no se l’emporti el mal pas d’un líder polític. Els recomano l’article que avui firma el catedràtic de Princeton Carles Boix titulat “Ens en sortirem?”, en què es mostra moderadament optimista perquè hi ha convocades eleccions per al 27-S. El que més reclama és “recuperar, si és que l’hem perdut, cosa que dubto, l’hegemonia de les idees, i afirma que Podem pretén reconstruir, respecte a Espanya, l’estratègia endormiscadora del PSOE felipista”.

I si es volen despertar definitivament d’estratègies endormiscadores, llegeixin l’article de l’Empar Moliner, que diu allò que m’han sentit dir alguna vegada: si els nostres impostos no reverteixen a Catalunya, si no hi ha diners per fer polítiques, si no tindrem més bon finançament com els bascos, quina solució ens queda?

Ahir, Obama, parlant de Rússia a Ucraïna va afirmar:




Correcte, president, al segle XXI, l’única manera de redibuixar fronteres és si ho vol la majoria expressada a les urnes.