Carles Pi Sunyer i les arrels de la terra

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsNo sé pas què ho deu fer, però jo diria com si els empordanesos tinguessin, en els fons dels nostres somnis, una tendència més o menys marcada a tenir-hi com a escenaris la presència meravellosa d’uns prats esponerosos d’una herba fresquívola, compacta i flonja, tal com una estora o una màrfega immensa i silenciosa on pot escaure’s qualsevol esdeveniment deliciós. A mi m’ha passat, tot somniant, això més d’una vegada i no crec haver arribat a assolir mai, fora de records molt llunyans de la meva primera infantesa, aquesta il·lusió somniada. Dic això a propòsit d’un llibre recentment aparegut: “Aquell verd anglès” de Carles Pi Sunyer, qui per bé que fos nascut a Barcelona havia pertangut, per les més fondes essències de la vida nissaga i de les seves vivències, a la comarca de l’Alt Empordà. [...] Els qui ara rodem per la cinquantena havíem conegut la figura de Carles Pi Sunyer en el caire més aviat polític. [...] Va ser un dels qui hagueren de deixar la vida, en espera angoixosa, lluny de la pàtria. [...] L’any passat vèiem aparèixer un altre llibre de Carles Pi Sunyer, “Una interpretació de l’Empordà”, en el qual hom pot fer-se ben bé càrrec de com se sentia arrelat en aquesta terra i de com havia profunditzat en les seves essències íntimes de tot caire, històriques, ètniques, polítiques, literàries, humanes. Ara tenim davant dels nostres ulls el seu darrer llibre que ha sortit: “Aquell verd anglès”. Són unes impressions del nostre personatge sobre alguns parcs anglesos que l’acolliren durant un temps del seu exili. A Clapham Common, Hampstead Heath, Regent’s Park, Paddington Street Ground, Hyde Park i tants altres indrets d’Anglaterra va saber trobar, a despit del perill de les bombes alemanyes, [...] racons propicis a l’esplai de la seva sensibilitat exquisida i qui sap si la realització d’aquells somnis que deia al començament, possiblement tan comuns als empordanesos i en els quals la dèria de la gespa i de l’estora d’herba tova és la constant d’un neguit insadollable i permanent.