Ara Premium 26/06/2016

‘Comuns’ i independentistes es disputen un espai més enllà del 26-J

El cas Fernández Díaz ha dinamitat una campanya atípica des de l’inici per les incògnites del procés

6 min
‘Comuns’ i independentistes es disputen un espai més enllà del 26-J

BarcelonaLes eleccions d’avui arriben després d’una campanya atípica, iniciada en paral·lel al sobresalt del veto als pressupostos i l’anunci d’una qüestió de confiança a Carles Puigdemont. Sobre el paper va acabar divendres, però totes les estratègies van saltar pels aires dimarts, després que Público revelés les gravacions que demostren com el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, ordien la guerra bruta contra l’independentisme. Als estrategs dels partits, que planifiquen la campanya com si es tractés d’una cursa de Fórmula 1 (tot calculat al mil·límetre: missatges, impactes, velocitat i enemic), una tempesta inesperada se’ls ha carregat la telemetria. Els resultats que obtinguin avui marcaran a curt termini el futur de la política catalana, que un cop superats els comicis encararà la redefinició del procés. En Comú Podem, ERC i CDC pugnen per un espai, el del dret a decidir, que volen capitalitzar més enllà d’aquest 26-J.

Als comuns la campanya se’ls ha fet llarga. Partien sent els favorits, una situació nova per a ells, i amb el CIS disparant la seva diferència al capdavant. Xavier Domènech se sentia fort en dos arguments: presentar Catalunya com el bastió on construir una majoria pel canvi a Espanya -com bé sap el PSC, això ha servit històricament per guanyar les generals a Catalunya- i respondre a l’eix sobiranista amb la promesa d’un referèndum. Tot i els titubejos en la negociació posterior al 20-D, el respecte al dret a decidir semblava inalterable davant dels avisos dels independentistes, insistents en el fet que Pablo Iglesias no té suports suficients per garantir el referèndum. El dret a decidir segueix immutable, fins al punt que CDC i ERC l’han tornat a posar sobre la taula estudiant la fórmula d’un RUI (referèndum unilateral d’independència) que va tenir protagonisme en l’inici de campanya.

Enarborar el RUI servia per pressionar En Comú Podem davant l’evidència que el mapa polític espanyol fa inviable un referèndum pactat. Però en el debat matiner entre els quatre candidats a la presidència espanyola, Pablo Iglesias va servir en safata l’argument als independentistes: “No hi haurà línies vermelles per negociar”, va respondre sobre el referèndum. ERC, especialment, i també CDC, s’hi van agafar per demostrar que els podemistes es farien enrere en el dret a decidir. Els republicans havien preparat una campanya focalitzada a carregar contra els comuns i les paraules d’Iglesias els van sonar a glòria. La duresa va intensificar-se i va arribar al punt àlgid en el debat de TV3, quan Gabriel Rufián va descol·locar Domènech amb el referèndum.

Fins aquell moment es produïa una persecució en què tots miraven endavant i defugien els atacs de qui els encalçava: així, CDC carregava contra ERC sense que els republicans contraataquessin, més enllà d’alguna crítica velada. Tampoc els atacs reiterats d’ERC a En Comú Podem semblaven afectar Domènech, fixat en el PP. El debat català, a l’equador, va canviar la dinàmica: ERC sumava al seu discurs el reforç al perfil propi per reivindicar-se davant CDC i fer forat en el camp independentista, i Domènech incloïa crítiques als republicans.

El cas Fernández Díaz va canviar els plans de tothom. Tots hi van veure opcions de rascar vots. ERC, la primera assenyalada, i CDC, la principal víctima de les conspiracions, s’hi han aferrat per excitar la mobilització d’un sobiranisme desencantat després del fracàs dels pressupostos. S’hi han bolcat especialment els convergents, necessitats de recuperar l’orgull de marca amb unes enquestes poc optimistes i un congrés de refundació dues setmanes després dels comicis. Els comuns s’han limitat a reforçar la necessitat de fer fora el PP.

Quin efecte tindran els resultats? En Comú aspira a una victòria per ocupar el centre del debat polític i consolidar el seu espai: el protagonisme a les espanyoles, creuen, s’ha de traslladar en un futur a les eleccions al Parlament. ERC, segura de guanyar en el camp independentista, espera acostar-se al màxim als comuns per no donar per perduda la batalla a l’àrea metropolitana, pedra de toc de la seva estratègia des del 2011. A CDC, un bon resultat l’esperonarà per al congrés, però un fracàs pot ser minimitzat amb l’horitzó de la refundació tan proper.

A la recerca de les molles d’Unió

La batalla per l’espai del dret a decidir ha anat en paral·lel a una altra, de pretensions més modestes: la dels 65.000 votants d’Unió el 20-D, especialment cobejats pel PSC, Ciutadans i el PP.

Tots volien una campanya sense riscos. Especialment els socialistes, que lluny de l’època de vi i roses en què l’únic dubte que tenien era per quina diferència guanyarien, han fugit del primer pla. Les enquestes asseguraven que Meritxell Batet, l’única candidata nova, pot igualar els resultats i fins i tot quedar per sobre de CDC. Pensant a salvar els mobles, Batet s’ha esforçat a repetir el missatge del PSOE i a intentar mobilitzar el votant socialista clàssic. Quedar-se igual farà respirar tranquil Miquel Iceta. Per sota, accelerarà els moviments interns que anuncien una renovació a fons.

Ciutadans ha fet un càlcul que va més enllà del 26-J. El partit busca ocupar una posició més central i fugir de l’estigma d’haver nascut amb la persecució de la política lingüística en el frontispici. Inés Arrimadas ha liderat la campanya a Catalunya amb l’objectiu de corregir el mal resultat del 20-D i l’afegit de fer més visible el seu lideratge.

El PP és un cas especial. Fernández Díaz ja va acusar la pressió defensant la gestió del govern central, i la seva idea de tenir una campanya tranquil·la per repetir el discurs estatal -“o nosaltres o el caos”- va esclatar amb les gravacions que protagonitza. Des d’aleshores, Fernández Díaz ha intentat que la campanya s’acabés tan ràpid com fos possible: ha fugit de les preguntes -només breus compareixences a peu dret per donar minses explicacions- i s’ha refugiat en els militants per vendre el discurs que qui ha sigut víctima d’una conspiració és ell.

Amb aquests mapes de navegació arriben els partits a un 26-J que, com totes les eleccions, redefineixen el mapa per tornar a començar la roda política. La pròxima parada: unes noves negociacions de govern a Espanya i la redefinició del procés a Catalunya.

Xavier Domènech

De ser el gran desconegut el 20-D a favorit el 26-J. Aquest és el trajecte que ha fet Domènech en mig any. Ha afrontat una campanya dura en la qual els independentistes l’han assenyalat com el principal enemic. Ha evitat entrar en el cos a cos amb ERC i CDC, i s’ha centrat a carregar contra el PP i reivindicar que, de la mà d’Units Podem, els comuns poden evitar la gran coalició i garantir el referèndum. Seduint socialistes desencantats i sobiranistes decebuts, espera revalidar el triomf.

Gabriel Rufián

Reforçant els punts forts -ironia afilada i llenguatge contundent- i llimant flaqueses del 20-D -més proximitat, lideratge més coral i estratègia més afinada-, Gabriel Rufián s’ha mostrat aquest cop com un candidat més sòlid que tenia clar on disparar -al flanc sobiranista de Podem- i amb quins dards -discurs netament social i fraternal amb l’esquerra estatal. Els àudios de Jorge Fernández Díaz són un regal inesperat que confia que faci minvar l’apatia independentista per al 26-J.

Meritxell Batet

És la primera vegada que Meritxell Batet es presenta com a cap de llista en unes eleccions. Ha fet una campanya prudent i sense sortir del guió, a més de minimitzar el perfil propi del PSC per afavorir la campanya de Pedro Sánchez. Batet ha assegurat que el PSOE no investirà Mariano Rajoy i s’ha negat a situar-se en l’escenari del sorpasso d’Units Podem. S’ha acarnissat contra Pablo Iglesias, a qui ha titllat d’“extremista”, i ha erigit el PSOE com l’esquerra “real” que sap governar.

Francesc Homs

“Aquest cop sí que he pogut fer campanya!”, exclamava aquests dies en privat Francesc Homs. El 20-D es va presentar sota el paraigua de Democràcia i Llibertat, i aquest 26-J assegura haver completat la campanya “més convergent de la història”. Possiblement, també l’última de les sigles nacionalistes. Molt dur amb la CUP i sovint també amb ERC, en l’última setmana ha aprofitat el cas de Fernández Díaz per presentar Convergència com a víctima d’una conspiració estatal.

Juan Carlos Girauta

A diferència del 20-D, aquest cop Juan Carlos Girauta sí que ha fet una campanya activa a Catalunya. Amb Inés Arrimadas buscant el suport dels votants “moderats” de l’antiga CiU, Girauta ha sigut l’encarregat d’intentar seduir els votants de PP i PSOE. Per aconseguir-ho, ha combinat atacs a l’independentisme, l’“extremisme” d’Units Podem i l’“immobilisme” del PP, i no ha dubtat a vibrar amb els partits de la roja, ballar el Waka Waka o tocar la guitarra a Madrid.

Jorge Fernández Díaz

Després d’un gir de guió inesperat, Jorge Fernández Díaz s’ha convertit en el protagonista indiscutible de la campanya. Les gravacions revelades pel diari Público han situat el ministre de l’Interior a l’ull de l’huracà i l’han convertit en el blanc de totes les crítiques. No obstant això, els populars -que han mantingut l’agenda programada com a símbol de normalitat- preveuen que l’escàndol no els afectarà en els resultats. La seva última bala és recuperar l’escó de Lleida per salvar els mobles.

stats