Maria Canals, una vida dedicada al talent musical

BarcelonaPromoure joves intèrprets segueix sent el principal objectiu del Concurs Internacional de Música Maria Canals, tal com explica el seu director, Jordi Vivancos. Ja ho era el 1954, quan la pianista barcelonina va fundar un concurs d’execució musical. Ahir, justament cent anys després del naixement de Maria Remei Canals i Cendrós (1914-2010), es va descobrir una placa que la recorda davant el número 623 de la Gran Via, en la façana on va néixer, va viure i va morir. L’homenatge no podia ser complet sense el piano, l’instrument que Canals va fer servir com a eina pedagògica a l’Acadèmia de Música Ars Nova, que va fundar el 1950 amb el seu marit, l’escriptor i compositor Rossend Llates. I no un piano qualsevol, sinó “el piano de cua que ella tenia a casa”, recorda Mariona Carulla, presidenta del Concurs Maria Canals, que aquest any celebrarà la 60a edició del 22 de març al 3 d’abril.

“L’any 1954 imaginar aquí un concurs internacional de piano semblava una utopia, i, malgrat els recels, ho va fer realitat i va aconseguir que el seu llegat hagi perviscut a la seva pròpia persona”, va dir ahir Carulla. Una mostra d’aquest llegat són Miquel Farré, Leonora Milà i José Enrique Bagaría, els tres únics pianistes catalans que han guanyat el concurs. Farré va ser el primer, l’any 1954; Milà, que va ser deixebla de Canals, el 1966, i Bagaría el 2006. Tots tres van ser ahir a l’acte de la descoberta de la placa.

Canals, que es va treure el títol superior de piano als 17 anys, va decidir crear el concurs per “ajudar els estudiants més talentosos”, va recordar Josep Maria Vivancos, amic i col·laborador de Canals. La pianista havia conegut el talent de ben petita. Primer va aprendre escoltant les lliçons que el seu pare, Joaquín Canals, feia als alumnes que rebia a casa. “Em passava moltes hores jugant i escoltant de lluny les deixebles que venien a prendre lliçó de piano. Tenia ficat al cap el començament de l’ Andante spianato de Chopin i el segon moviment del Concert italià de Bach”, explicava Canals al llibre Una vida dins la música (1970). Després, a més del seu pare, va tenir com a professors Ricard Viñes i Lluís Millet. I als 15 anys va començar la seva carrera concertística, en què va manifestar una especial predilecció pel repertori francès.

El compositor Manuel Blancafort, un dels integrants del Grup dels Vuit, juntament amb Eduard Toldrà, Robert Gerhard i Frederic Mompou, entre d’altres, va veure en aquella jove pianista una gran intèrpret de la seva obra. La complicitat musical entre Blancafort i Canals va ser molt estreta, i ella sovint va estrenar peces del compositor de la Garriga.

Obrir oportunitats

L’ambient musical va ser propici per a Canals, però, després de la Guerra Civil, bona part de les iniciatives musicals que s’havien engegat en les dècades anteriors van quedar en no res. En un país castigat per la postguerra i tancat al món, Canals va treballar precisament per facilitar que els joves intèrprets poguessin sortir fora. Aquest va ser un dels propòsits d’un concurs que va néixer al Palau de la Música l’11 de juliol del 1954 amb el suport de Blancafort, Fèlix Millet i Marià Espinal. Tot just hi van participar tretze pianistes espanyols i un de belga. En l’edició del 2014 s’hi van inscriure 170 de 32 països, dels quals han quedat seleccionats 88 de 26 països. L’impuls internacional va arribar el 1958, quan l’Assemblea de la Federació Mundial de Concursos Internacionals de Música va admetre el Maria Canals.

La pianista va mantenir en paral·lel la carrera com a concertista i pedagoga fins que el 1968 va dedicar-se exclusivament a la pedagogia. El seu llegat l’està aplegant la periodista Ana María Dávila en una biografia que es publicarà com a cloenda de l’any de commemoració del centenari de Maria Canals.