Els amors del Mercat de les Flors

BarcelonaObrir la temporada amb un espectacle fruit de la trobada artística entre Akram Khan i Israel Galván, dos ballarins extraordinaris que llegeixen en clau contemporània la dansa índia kathak i el flamenc, és tot un esdeveniment creatiu. Però si, a sobre, aquest muntatge és una coproducció del Mercat de les Flors gestada a la fàbrica de creació del Graner, es tracta també d’una declaració d’intencions.

Les relacions que ha anat teixint el Mercat de les Flors amb artistes d’aquí i de fora, i també amb institucions internacionals, estan donant el seu fruit ara que els pressupostos públics flaquegen. El director, Francesc Casadesús, els està esprement per nodrir unes temporades sorprenentment denses i variades -i que l’any passat van portar el rècord de 46.767 espectadors en aquest teatre, amb un 83% d’ocupació-. La 2014-15 és una temporada de consolidació de les línies mestres del Mercat i dels festivals que aixopluga: des del Sâlmon, que acull nous talents europeus, fins als descobriments de la Secció Irregular, passant pel Ciutat Flamenco, l’IDN dedicat a la imatge i a nous mitjans i el familiar El Més Petit de Tots, que creixerà i arribarà a deu ciutats en tres setmanes. A més, el centre tornarà a tenir presència internacional com a impulsor de dos nous programes que han obtingut l’ajut econòmic d’Europa Creativa.

Per a un espai especialitzat que aconsegueix un 66% de nou públic, és essencial desxifrar de manera amena el cartell per seduir diferents perfils d’espectadors sense perdre nivell. Per això han triat una idea que travessa tota la temporada: l’amor. “És el més important”, deixava anar ahir la ballarina Sol Picó. Només per l’enamorament mutu es poden explicar trobades com la de Khan i Galván (que estrenen Torobaka del 3 al 5 d’octubre) o bé la unió espiritual de la dansa sagrada kuchipudi de Shantala Shivalingappa amb la música de Ferran Savall a La dansa de la veu. També es trobaran el flamenc de Rocío Molina -gran valor en alça- amb el hip-hop de Honji Wang, coreografiades per Sébastien Ramirez a Felahikum ; els solos d’Antonio Ruz i Juan Kruz Díaz de Garaio Esnaola, que es dirigeixen l’un a l’altre a Vaivén, i l’espectacle Öleles, de Jordi Cortés i Damián Muñoz, que es basa en L’última trobada de Sándor Márai, sobre la trobada de dos antics amics.

De fet, la memòria és un altre camí pel qual transita la temporada i que engloba alguns dels noms propis de l’any. Sol Picó rellegirà els seus hits i els recollirà al solo One-hit wonder, Thomas Noone recorrerà al clàssic de Medea, i Pere Faura farà un exercici d’humor i autocrítica a Sin baile no hay paraíso, un espectacle que reuneix els seus referents, de Michael Jackson a Anne Teresa De Keersmaeker. Wim Vandekeybus presentarà una versió de What the body does not remember 25 anys després de l’estrena al Mercat, i Jérôme Bel, figura de la no-dansa, també remuntarà l’obra de referència The show must go on, amb alguns ballarins catalans.

El millor de cada casa

Casadesús també s’ha deixat contagiar de la passió d’altres teatres i programadors. Han demanat a institucions de referència de París, Londres, Berlín, Amsterdam, Madrid i Rio de Janeiro que els indiquin un artista imprescindible que el públic català hagi de conèixer. Així, passaran per Barcelona els noms més habituals dels festivals internacionals: Christian Rizzo, que desconstrueix la dansa folklòrica acompanyat de dues bateries en directe; el madrileny Sharon Fridman, amb les seves composicions que mostren la força del grup per sobre de l’individu; Nicole Beutler, que versionarà dues peces minimalistes de Lucinda Childs, i la potent DV8 Physical Theatre, que ha triat el Mercat per presentar a l’Estat John, un espectacle amb un fort component narratiu, com és habitual en la companyia, i que en aquest cas no està recomanat a menors de 18 anys. L’amor sembla que, finalment, es consumarà.

El Mercat de les Flors continua parant especial atenció al públic escolar i familiar (dediquen el mes de desembre als espectacles artístics d’Aracaladanza), i a gèneres molt poc presents en els programes d’altres grans institucions, com les danses urbanes -en promouran un nou cicle- i el circ. I, de nou, el ventall és ampli: va des de les propostes més poètiques (com el contorsionisme d’Andreane Leclerc o el solo de Claire Ducrueux) fins a les més absurdes i sorprenents (com el ¡Disparate! de Kart Stets o el Rudo de Manolo Alcántara).