Les crítiques de Mark Carney al capitalisme
El governador del Banc d’Anglaterra s’ha convertit en un inesperat crític amb el sistema
Qui va fer aquesta afirmació en un discurs recent? “El fonamentalisme de mercat... va contribuir directament a l’esclat de la crisi econòmica i a l’erosió del capital social associada”. Va ser François Hollande? Ed Miliband? Thomas Piketty? No, totes aquestes cites amb ressonàncies d’esquerres són de Mark Carney, governador del Banc d’Anglaterra, que les va pronunciar en un congrés sobre el capitalisme integrador el 27 de maig. Però la seva heretgia no es va acabar aquí. També va puntualitzar que els bancs operaven “en una bombolla de privilegis regida pel principi de si toca cara, guanyo jo; si toca creu, tu perds ”, i va assenyalar que “la manipulació de les xifres per al benefici personal era una pràctica molt estesa”.
En certa manera, Carney segueix el mateix camí de rebel·lia del seu predecessor, Sir Mervyn King, que també es mostrava escèptic en relació amb algunes pràctiques del sector financer. El 2008, els bancs centrals es van adonar que el sector financer era en gran part responsable de la crisi econòmica. Això no obstant, els va semblar que no tenien alternativa: havien de rescatar els bancs per evitar una catàstrofe encara més gran. Però com denota el to de Carney, no n’estan gaire orgullosos.
Una sensació de frustració semblant explica en part altres declaracions del governador del Banc d’Anglaterra. Els bancs centrals han contribuït a la redistribució de la riquesa. La manera més evident com ho han fet és mantenint tipus d’interès baixos que penalitzen els estalviadors i beneficien els prestataris. D’altra banda, la creació de diners per comprar actius en va empènyer a l’alça el preu i, per tant, beneficia més els rics que no pas els pobres. Aquesta pràctica pot haver contribuït a l’augment recent de la desigualtat que ha assenyalat Piketty i que Carney lamenta.
Tanmateix, Carney s’escuda en el fet que els bancs centrals no tenien alternativa. Sense estímuls monetaris, la recessió hauria sigut més profunda. Hi hauria hagut molts més joves desocupats, cosa que n’hauria afectat el poder adquisitiu per la resta de la seva vida i això, per si sol, hauria aguditzat les desigualtats.
L’argument de Carney és que, a llarg termini, les reformes reguladores serviran per assolir un cert equilibri entre el capitalisme de lliure mercat i les necessitats de la societat. Les autoritats han intentat eliminar el problema dels bancs “massa grans per fer fallida” i s’han introduït reformes en la remuneració dels banquers. En aquest punt, Carney també hauria pogut fer esment de l’obligació de tenir més provisions de capital.
Malauradament, la resta d’afirmacions de Carney posen de manifest un optimisme vague. Espera que els consells d’administració i els directius de la banca fomentin “una cultura de negocis ètica” a les seves entitats. Així mateix, afirma que cadascun dels empleats “ha de prendre consciència que els seus actes no només afecten la legitimitat del sistema”. Bona sort (n’hi caldrà).
Per bé que les afirmacions de Carney poden fer ennuegar els financers, l’encerta quan afirma que “el capitalisme financer no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per impulsar la inversió, la innovació, el creixement i la prosperitat”. En casos en què no ho faci, els reguladors com Carney haurien d’estar més disposats a intervenir que en el passat; no pas després que esclati una crisi, sinó en ple auge, quan tot va vent en popa.
