Poc abans d’exiliar-se, a començament d’estiu de l’any passat, l’economista Serguéi Guríev insistia que l’estancament planava sobre Rússia i que ben aviat hi aterraria. Per a l’exdirector de l’Institut d’Estudis Econòmics de Moscou no és una profecia sinó una certesa que ja va predir el 2010, comparant-la a l’empantanegament que va anar corcant l’economia soviètica al llarg dels anys 70 i 80. De tots dos escenaris històrics se’n poden fer analogies: els Jocs de Sotxi serien per al putinisme el decorat darrere el qual s’incuba una crisi irreversible, de la mateixa manera que els Jocs de Moscou del 1980 van servir per amagar els primers espasmes de l’URSS, que arribaria al col·lapse al cap de cinc anys.
L’anunci aleshores no el va fer cap il·lustrat economista com Guríev sinó el Gosplan -l’organisme soviètic de planificació- que, tot i maquillar les xifres, el 1982 reconeixia que l’increment de la renda nacional només havia estat d’un 2%. El 1982 seria l’any més negre per a l’economia de l’URSS des del final de la guerra, i el 2013 podria ser-ho per a la Rússia de Putin: el creixement no superarà l’1,3% pronosticat pel Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament -el BERD-, i deixarà ben lluny el 5% anhelat pel Kremlin. I de cara a aquest 2014 les previsions van pel mateix camí. El creixement rus del 4% registrat entre el 2010 i el 2012 hauria estat l’expressió de la recuperació post crisi mundial, una realitat sobre la qual Putin va construir el seu miratge.
Sotxi ha estat -i serà encara durant un temps- una cortina de fum darrere la qual s’endevinen escenes que recorden el temps de Bréjnev, quan la gent va perdre tota la confiança en el sistema i es va aferrar a allò d’“ells fan veure que ens paguen i nosaltres fem veure que treballem”, mentre el Gosplan falsificava estadístiques.
Ara difícilment el Kremlin té marge per manipular xifres ni amagar les prospeccions del BERD, però sí que pot fer la vida impossible a professionals com Serguéi Guríev fins a provocar-ne la dimissió i l’exili. El problema de Guríev ha estat que no es va tallar gens ni mica a l’hora de denunciar la corrupció, d’identificar les elits extractives i de proclamar que Rússia no té remei fins que no canviï el model productiu basat en l’exportació del gas i del petroli. És a dir, fins que no s’aposti per una modernització tecnològica com la que ingènuament anunciava l’expresident i ara silenciat primer ministre Dmitri Medvédev.
Però canviar el model econòmic implica una reforma profunda del sistema polític que ni Vladímir Putin ni les elits que en són més còmplices -el kagebisme aliat amb l’oligarquia hereva de la nomenclatura comunista- estan disposats a fer perquè s’hi juguen una cosa tan important com el ser o no ser.
El pastís i les porcions
El putinisme econòmic veu venir l’enèsim estancament de la història russa i prepara l’estratègia per ignorar-lo. S’estima més créixer poc però continuar repartint-se el pastís -tot i que les porcions siguin més petites- que no pas engegar un procés que, tot i beneficiar el país, ells no podrien controlar i que, a mitjà termini, no els garantiria cap repartiment ni cap porció: ni gran ni petita.
A Putin i els seus silovikí els fan perdre la son les classes mitjanes ascendents amb ànsia de poder econòmic i influència política i els barraran el pas amb la força fins on puguin. Saben que el seu règim té data de caducitat. Que després d’un estancacament sempre arriba una revolta, una reforma, una perestroika. Però intentaran endarrerir tot el que puguin els temps de descompte.
