Josep Benet, entre el país somiat i el país real (1980)
De la semblança magistral de Josep Benet (Cervera, 1920 - Sant Cugat del Vallès, 2008) que Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) va publicar a Nous Horitzons (III-1980), revista que dirigia Andreu Claret. En les eleccions al Parlament de Catalunya de març del 1980 el PSUC presentava el senador Benet com candidat potencial de l’esquerra a presidir la Generalitat.
En Josep Benet, l’home que ha estat clandestí, trànsfuga permanent durant quaranta anys, arrapat però a la realitat amb folla obstinació, és dels qui et reconcilien amb la paraula política. Escardalenc, les mans llargues i suaus, una mica tremoloses, la barbeta curta, les orelles com ventalls, esteses alguna vegada com si espantés algun malson. Aquestes orelles, fines com pàmpols, han sabut recollir tots els sorolls de la nostra memòria soterrada i han fet d’ell, del senador, un oient fidel i insubornable de tots els avenços i reculades del nostre poble. Els seus ulls, però, són més relativistes, sorneguers sense ésser desconfiats, com si foradessin cada detall concret de la vida quotidiana i ens recordessin que hem de fer un país d’homes i dones i no de màrtirs. En Josep Benet camina amb les espatlles carregades, com si hagués de suportar el pes feixuc de la lenta recuperació de la nostra identitat. El vestit tot sovint li va balder, a cada campanya electoral s’aprima més i més i un dia haurem d’anar en compte perquè el nostre alè no s’endugui la seva ombra. Els cabells, escadussers, blanquegen tot donant-li un aire clerical. La nou del coll li balla inquieta mentre el senador arrufa el nas per flairar per on van els vents. És una sàvia combinació entre l’ideal i la realitat. Voldria potser una Catalunya endreçada on s’adeqüessin l’aventura bohèmia i l’ordre menestral. Tot ell és un retrat de Ribera sense acabar d’enllestir, car sembla que no hagi tingut temps de polir els trets del rostre, els gestos del cos. La pressa, els treballs i els dies, l’aparten de la retòrica i la grandiloqüència. No té temps per a toves i florides declaracions de principis. Les converses amb ell sempre són fetes a bocins, entre reunió i reunió, entre desenes de trucades telefòniques. La feina política és amanida constantment amb algun diccionari que cal salvar, un arxiu que ha de defensar, una qüestió cultural que no pot deixar de discutir. I a retalls és feta la seva vida, intel·lectual, polític, lluitador, bocins que ell mateix recompon en el trencaclosques biogràfic. Clandestí i lluitador de tota la vida, resistent cultural, advocat com en Layret i en Companys dels perseguits, historiador de la memòria escamotejada, fundador amb d’altres de l’Assemblea de Catalunya, protagonista d’hores i hores perdudes als passadissos i entre la pols d’expedients acumulats, constructor de somnis, ha deixat escolar tota la vida amb una única obsessió: fer, refer el país. A bocins, doncs, ha construït la seva vida, aquesta barreja, no gens insana, d’intel·lectual i de polític, que va començar al camp, més homogeni i menys trasbalsat, del nacionalisme cristià, i que a poc a poc ha anat definint-se fins a comprendre els nous límits d’una Catalunya que, com diria Bosch Gimpera a propòsit de l’Estat Espanyol, encara està per fer. [...]
