Nascut el 1930 a Barcelona, Joaquim Molas ha estat un dels protagonistes actius -activíssims- en la recuperació de la cultura en llengua catalana de la segona meitat del segle XX. Ho ha fet a través de la docència, de l'edició, de la participació en revistes i amb la publicació d'assaigs, articles i una petita selecció dels seus dietaris.

De moment, Molas ultima un volum sobre Jacint Verdaguer, prepara les memòries -que té "dictades, revisades i a mig corregir"- i acaba de fer pública la decisió de dipositar el seu llegat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. "M'he decidit per aquesta opció per diversos motius: en primer lloc, perquè he mantingut una molt bona relació d'amistat amb la seva directora, Montserrat Comas, que va ser alumna meva a l'Autònoma, quan encara érem a Sant Cugat, fixi's si en fa, d'anys -diu Molas-. També perquè la Biblioteca Balaguer és una de les grans pel que fa al segle XIX. La meva col·lecció té una part de XIX, però sobretot de segle XX. D'aquesta manera complementa molt bé el fons actual, sense duplicar-lo".

El llegat de Molas inclou, a més d'uns 22.000 volums, cartes de Verdaguer, Morera i Rovira i Virgili adreçades a l'avi o al pare, correspondència particular pròpia amb escriptors i una bona colla de manuscrits originals d'Espriu, Villalonga, Porcel i Rodoreda, entre d'altres. "Fer aquesta donació és una bona manera d'assegurar la biblioteca. Ho conservaran i pot ser que alguns dels documents siguin útils -diu Molas-. Arriba un moment en què els estudiosos comencen a interessar-se per consultar el que tens". Una de les últimes recerques que donarà el seu fruit bibliogràfic és la correspondència que va mantenir amb Joan Oliver. Molas no ha deixat de cartejar-se mai. Encara ara manté correspondència amb velles coneixences, com és el cas de Pere Gimferrer, de qui ens explica una primícia: "Fa unes setmanes em va enviar un poema en català, i poc després em va fer saber que n'estava escrivint més. Si tot va bé, seria el seu primer llibre en català en molt de temps".

De la repressió fins a l'actualitat

Paral·lelament als estudis de filologia romànica a la Universitat de Barcelona i a l'escriptura d'una tesi sobre el poeta medieval Lluís Icart, Joaquim Molas -que tenia una bona biblioteca familiar- va entrar en contacte amb les xarxes privades que van permetre que la cultura en llengua catalana sobrevisqués durant els anys de màxima repressió franquista. "Després del desconcert inicial, la cadena es va començar a refer -recorda-. Es va passar de les tertúlies i les trobades amb escriptors de la dècada dels 50 a l'obertura de la dècada dels 60. La consigna «O sortim al carrer, o ens morim d'asfíxia» va fer fortuna". Amb l'aparició d'Edicions 62, el català va eixamplar fronteres. "Va ser una experiència cultural decisiva, una de les més importants que he viscut -assegura-. És fruit dels 60 però alhora els influencia".

Molas va apostar pel realisme històric, materialitzat en l'antologia a quatre mans amb Josep Maria Castellet Poesia catalana del segle XX . "Per mi, el realisme històric representa aquella època. Va ser un moviment no només poètic, sinó general: editorial, teatral i literari. Però el sistema es va esgotar en pocs anys". L'any 1969, poc després que Castellet donés a conèixer els nueve novísimos , Molas es convertia en catedràtic de llengua i literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i començava una nova etapa. "Una cosa és parlar de literatura, l'altra és ensenyar-ne -diu-. M'hi vaig començar a trobar quan feia classes per als Estudis Universitaris Catalans, però va ser quan vaig entrar a la universitat que em va tocar fer els meus propis manuals. Això tenia una gràcia extraordinària, però també feia la sensació que no arribaves mai al final".

Una dècada més tard, Molas va tenir l'oportunitat de fer "una gran antologia de la literatura catalana" a Edicions 62. La col·lecció resultant, Les Millors Obres de la Literatura Catalana , va tenir una gran difusió i una repercussió directa en els plans d'ensenyament de la dècada dels 80. "La col·lecció era, en bona part, resultat de l'experiència docent. Si una obra podia ser llegida per tres o quatre promocions podies pujar-hi de peus: funcionava", diu Molas, que no es va jubilar fins al 2000, després de passar els últims 18 anys a la Universitat de Barcelona. "A la dècada dels 60 i els 70, la literatura tenia un pes social i en l'opinió pública molt fort -recorda Molas-. En els últims anys, l'escriptor ha estat substituït i apartat pel mediàtic, que dura 24 hores". Aquest no és l'únic canvi que el professor detecta respecte als anys en què es va obrir pas: "Trobo a faltar un projecte político-cultural. Per a mi, els projectes han de sortir de la societat civil i han de ser formulats per algú. El Noucentisme va ser un fenomen de tota la societat. A la dècada dels 60, els diversos sectors culturals -musical, teatral, editorial- van avançar alhora. Què tenim ara? ¿I quines solucions i sortides troben els polítics?".