El mal exemple fiscal de Luxemburg

Una detallada informació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació va donar a conèixer ahir l’existència de 548 acords impositius secrets entre les autoritats luxemburgueses i un mínim de 340 grans empreses per pagar menys impostos. La majoria s’haurien beneficiat d’una dràstica reducció de l’impost de societats: del 28,6% que regeix al petit ducat fins a un atractiu 2%. Entre la llista de firmes afectades hi ha Ikea, Amazon, Pepsi i British American Tobacco. L’operatiu funcionava així: després d’assegurar-se exempcions de dividends, interessos i royalties, les empreses traslladaven a Luxemburg, a través d’uns complexos esquemes societaris, els diners de les seves filials repartides per tot el món. Naturalment, una pràctica així, si es confirma la seva naturalesa fraudulenta respecte a la normativa europea i la seva àmplia implantació, suposa un greu perjudici per a la resta de països de la Unió Europea, que haurien vist escamotejats els seus recursos fiscals. I suposa, esclar, un pèssim mal exemple.

Però és que, a més, aquest opac entramat fiscal té una evident derivada política que pot posar en risc l’estabilitat de la governança europea. No en va, el flamant nou president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, que ahir deia mantenir-se “serè”, era precisament primer ministre i ministre de Finances al seu país en l’època que es van firmar els acords, entre el 2008 i el 2010. Costa, doncs, pensar que pugui sortir indemne de l’afer, almenys políticament. El mateix executiu comunitari va informar ahir que el president Juncker no interferirà en la investigació que s’engegarà si es demostra que s’ha infringit la normativa europea. De fet, el fins fa poc comissari de la Competència, Joaquín Almunia, havia anunciat fa uns mesos l’inici d’una investigació fiscal a Luxemburg, Irlanda i els Països Baixos. I la CE ja ha expedientat empreses com Amazon i Fiat per pràctiques similars. L’aclariment sobre l’abast d’aquests acords secrets, i sobre el paper que hi hagi jugat Juncker, hauria de ser una prioritat per a una UE que no pot permetre’s perdre més confiança entre els ciutadans.