La marxa enrere de les Primaveres Àrabs
El sorprenent esclat, el 2011, de les Primaveres Àrabs, que van treure al carrer i van donar esperança a milers de ciutadans silenciats durant dècades per dictadures més o menys encobertes, tres anys després està quedant en no res. Si a remolc de les revoltes, primer va venir l’onada islamista, ara estem davant d’un clar retorn al passat. El poder tradicional, emparat en la força de l’exèrcit, torna a recuperar el seu rol central en la majoria de països, començant per Egipte i Síria, on s’han celebrat o estan a punt de celebrar-se uns simulacres d’eleccions per avalar governs autoritaris com el del mariscal egipci Abdel Fattah al-Sissi o del dictador Baixar al-Assad. A Líbia, Algèria i l’Iraq, l’exèrcit, un actor que des dels temps de la descolonització s’ha emparat en el seu rol al voltant dels processos d’independència i en el combat contra l’islamisme, també hi està tenint un paper decisiu, i no precisament del costat de la democratització real.
L’entusiasme amb què l’opinió pública occidental va acollir aquells crits de llibertat, aquella protesta massiva que va fer caure governs, amb el temps ha vist com la cara més pragmàtica i hipòcrita de la realpolitik de sempre s’imposava per part dels seus governs, que han estat més preocupats per l’estabilitat regional, la por a l’islamisme radical i la lluita antiterrorista que per garantir que les Primaveres Àrabs desemboquin realment en governs democràtics. Sens dubte, el cas més escandalós és el sirià, on les potències internacionals han estat incapaces de fer front a la barbàrie d’una guerra desigual: malgrat els crims comesos, el règim d’Al-Assad n’està sortint vencedor i impune. Una autèntica vergonya.
Amb la perspectiva d’aquests tres anys, doncs, les Primaveres Àrabs, que han frustrat els joves que les van protagonitzar i el canvi que haurien pogut suposar, estan fent bona la sentència lampedusiana: “Que tot canviï perquè tot segueixi igual”. El retorn dels militars no augura cap solució als greus problemes de desigualtat i de falta de llibertat endèmic a les societats àrabs. Tot i que tampoc es podrà fer marxa enrere del tot, la frenada és forta i, com més va, més irreversible esdevé.
