Diu Steiner que la idea que primer i millor defineix Europa és que està formada per cafès. Des del cafè preferit de Pessoa, a Lisboa, fins als cafès d’Odessa, freqüentats pels gàngsters d’Isaak Bábel. Des dels cafès de Copenhaguen davant dels quals es passejava, pensatiu i concentrat, Kierkegaard, fins als mostradors de Palerm. Qui volgués conèixer Freud, Kraus, Musil o Carnap sabia perfectament a quin cafè trobar-los, i fins i tot a quina taula. Era en un cafè de Ginebra que Lenin escrivia el seu tractat sobre empirocentrisme i jugava a escacs amb Trotski. Danton i Robespierre es van reunir per darrera vegada en un conegut cafè parisenc, el Procope. I quan els llums es van apagar a Europa, l’agost de 1914 (just ara fa cent anys), Jaurès va ser assassinat, en un cafè.
El cafè és el lloc de tertúlia, reunió i conspiració per definició, ofereix espais per a debats intel·lectuals i per a la tafaneria, i és refugi per al poeta, el metafísic o fins i tot el somniador.
Fins i tot els anglosaxons sembla que hagin sucumbit a la litúrgia del cafè, que conserva un cert aire italià. Sí, esclar que els pubs tenen el seu encant (què en seria de la literatura irlandesa sense les tavernes de Dublín, o on s’haurien trobat Sherlock Holmes i el Dr. Watson si no hagués existit el Museum Tavern?), però no són cafès, no tenen taules per jugar a escacs, ni diaris gratuïts a disposició de la clientela.
Fins fa quatre dies, Europa (concepte, no continent), i encara més les eleccions, suaven per aconseguir un mínim d’espai i protagonisme en les tertúlies i les converses cafeterils europees. I això si l’acabaven aconseguint. Aquest, probablement, és un dels indicadors que millor expliquen el mal que ara mateix pateix la idea europea: Europa ni hi és ni se l’espera.
Fa temps que Europa (concepte) és absent als cafès, a les converses quotidianes, a les tertúlies no professionals. S’ha refugiat en determinades estructures de vidre fumat que impedeixen veure’n les entranyes i sentir-ne l’aroma.
Els resultats de diumenge passat (parlo de les eleccions europees) potser faran que les coses canviïn.
Se’m fa difícil pensar que en les converses amicals, ja siguin frívoles, profundes o transcendentals, s’obviïn fets tan esfereïdors i preocupants com l’ascens arreu (previsible, d’altra banda) de l’extrema dreta o d’altres veus populistes i nihilistes, i a la vegada fets tan esperançadors com la debacle del bipartidisme en bona part de països europeus, o l’emergència de noves forces, discursos i lideratges polítics que aposten per recuperar una democràcia europea actualment segrestada per unes determinades elits econòmiques i polítiques que l’han convertida en eina de retrocés social i de vulneració de drets fonamentals.
Les dues variables (la que entenc com a negativa i la que veig positiva) comparteixen, crec, un denominador comú: en gran part han guanyat espai i força no tant per mèrits propis com per incompareixença del contrari. Però, tal com llegeixo els resultats de les eleccions al Parlament Europeu, hi ha una abismal diferència entre una manera de reaccionar i l’altra: una (extrema dreta, populisme, neofeixisme) busca des de la trinxera convertir-se en un obús incendiari, una bomba de fragmentació que, simplement, faci esclatar Europa, a la vegada que confien a ser, cadascun d’ells, els reis suprems de les seves runes, mentre que l’altra (forces d’esquerres i ecologistes, moviments socials polititzats) aspira a recuperar la democràcia europea ocupant les estructures de vidre i fent-s’hi forts a dins per tal d’obrir-ne les finestres (trencant-les, si cal, ja que algunes estan blindades) perquè se’n renovi l’aire i hi entri, finalment, la democràcia.
Si l’absència d’Europa (concepte) als cafès es pot considerar un símptoma que indica la gravetat del mal que pateix, part de la teràpia curativa passa, necessàriament, per tornar-la a convertir en protagonista de la conversa cafeteril, amb el benentès, esclar, que en un cafè tothom hi pot prendre el cafè com vulgui (sol, tallat, descafeïnat o amb llet), o fins i tot pot preferir alternatives a la cafeïna.
Finalment, que a Catalunya hi hagi hagut una participació superior a la mitjana de la resta de l’Estat, i fins i tot europea (dins del desastre que suposa una participació globalment tan minsa), certament posa de manifest que una de les qüestions que més presència té avui en les converses de cafè, l’anomenat procés, ha actuat d’esperó.
I és que, tal com diu Steiner, “mentre hi hagi cafès, la idea d’Europa tindrà contingut”.
