Dues rodes

Ens aturem davant d'un gran quadre en què es veu en Hu Jingtao adreçant el darrer discurs davant dels membres de la direcció del Partit Comunista de la Xina. El president de l'empresa m'explica que ha estat un dels discursos més importants dels darrers anys. Hu va passar el comandament del país a Xi Jinping, i ho va fer assenyalant el principal repte de la Xina: compassar el creixement econòmic amb el creixement de la qualitat dels serveis socials, la millora de l'educació i la recuperació de la cultura i de la identitat xinesa. De fet, m'explica el vell membre del Partit, la Xina és un carro que es desplaça damunt d'un eix amb dues rodes. La roda esquerra és la roda de l'economia. El somni de Deng, el que no es resignava a acceptar l'afirmació que la Xina era un país ingovernable i una societat incapacitada per a la creació de riquesa col·lectiva, és a la roda esquerra del carro. Aquesta roda fa anys que gira a una gran velocitat, i ja no es pot parlar de diferències entre els xinesos de Hong Kong, de Macau, de Singapur, de Taiwan, de Hangzhou o de Shenzen. Els xinesos no són un poble predestinat a causa del confucianisme, no són un poble que tan sols comprèn el llenguatge de l'encàrrec i de la bronca. La Xina és un poble, una nació en marxa, que lluita literalment per escapar-se de la pobresa severa, i que ho fa amb un gran èxit. Només cal passar uns minuts a la nova estació ferroviària de Wuxí (aneu-hi per comprendre on són les estacions de Liverpool Street del segle XXI, per comprendre fins a quin punt el centre de gravetat de la Terra s'ha desplaçat cap a l'est) per veure com la Xina es mou amb sentit. A prop de l'estació enormes espàrrecs d'habitatges s'eleven enmig del que fins no fa gaire eren camps de conreu; els carrers amb prou feines si segueixen el ritme de les construccions; els serveis bàsics hi arriben com poden, però finalment hi arriben.

Sens dubte, la roda esquerra del creixement econòmic gira a una gran velocitat. El que ha descobert la Xina, però, és que hi ha una altra roda enganxada a aquesta per un eix. El carro no s'aguanta sobre una sola roda. És una roda que no havien mantingut fins ara fa molt poc de temps. No n'havien estat al cas. És la roda de la cultura, la roda de l'educació equitativa, de la sanitat a l'abast de tothom. També és la roda del bon urbanisme, de la bona arquitectura; la roda de la memòria, la dels pares i dels avis. És una roda que gira estant pendent del patrimoni històric i literari, de la sostenibilitat ambiental i intergeneracional. És una roda que gira molt més a poc a poc que l'anterior.

Aleshores el vell atura l'explicació i em mira. Respira fons i em demana si mai he anat amb carro. Li dic que sí i somriu incrèdul. Doncs així ja sap què passa quan la roda esquerra va més de pressa que la roda dreta, oi? L'home posa les mans planes davant del pit i fa girar les mans en direcció a la dreta. "Això és el que ens està passant a la Xina, i no volem que ens passi. Volem que la roda dreta giri tan de pressa com la roda esquerra. Haurem d'accelerar aquesta i haurem de frenar una mica l'altra, comprèn?"

Al cap d'unes quantes visites a la Xina, al cap de força hores d'observació, feina i conversa, he arribat a la conclusió que el que més admiro del poble xinès és la capacitat que té de convertir el pensament, la reflexió, en acció. S'hi respira una atmosfera de capacitat productiva emparada en un model, que no és possible percebre enlloc més de la Terra. Reduir el temps entre el pensament i l'execució és l'element clau d'èxit en el món modern. Nosaltres els catalans ho hauríem de tenir molt més present. Patim el mal d'Europa: pensem fins a l'extenuació. Posposem la decisió fins que el pensament esdevé obsolet. La gran lliçó xinesa és la de sentit del propòsit compartit. Per això estic convençut que, malgrat que hauran de fer front a grans problemes de caràcter social, de desarrelament, de patologies comunitàries, seran capaços de corregir la velocitat de totes dues rodes per fer-les girar tan compassadament com puguin per fer que el carro segueixi el camí recte.

M'agradaria pensar que la metàfora és traslladable al nostre país. Malgrat tots els malgrats, nosaltres anem a una velocitat elevada en el camp social, cultural, identitari. Sabem el que volem i tenim la raó. Ara, em sembla que hauríem de ser més valents a l'hora de plantejar-nos els reptes de la roda esquerra, la roda de l'economia. El món que es mou, la Xina, ens demana ajut per fer ciutats millors, societats més cultes, més netes, més lliures. A què estem esperant per agafar l'avió? Fem que la roda que ens funciona esdevingui el motor de la que ara hem de fer girar. No podem perdre aquesta oportunitat.

Més continguts de