Quan, d'aquí vint anys, els meus futurs néts em preguntin què va passar ahir, els diré que Artur Mas va comparèixer davant dels periodistes amb corbata escacada, americana grisa i un bolígraf Bic de color blau a la mà. Que va fer una sola figura literària, la paràbola: "Jo diria que la música no és dolenta". I que la frase per destacar va ser aquesta: "Trenta anys després de l'estat de les autonomies els que estan més insatisfets són els que tenien un motiu clar perquè es creés una autonomia".
I perquè els meus néts m'entenguin, també faré servir una paràbola. Els diré que a Catalunya li passava com a nosaltres amb l'oncle Pauet. És un nostre oncle tarambana, a qui donàvem diners perquè no treballava. Quan li vam dir que no podríem seguir pagant ens va tractar de garrepes. A nosaltres el que ens enrabiava més de l'oncle Pauet és que no ens ho agraïa mai. Feia tant de temps que era així que per a ell ja era un dret adquirit i per a nosaltres un deure.
I també els explicaré que la reunió del president de la Generalitat i el del Regne es va produir perquè un milió i mig de persones havien sortit al carrer. I que, tirant més enrere, potser l'espurna que ho va fer possible la va encendre un tal Josep Casadellà, que un dia va anar al peatge i va dir que no volia pagar. I aquest "no vull pagar" va ser un posar la carn d'olla a sobre la taula. Un dir: "A sobre de treballar en top less a la barra americana, no esperis que somrigui". (Altre cop paràbola.)
I també els diré que, després, res no va tornar a ser igual per a Catalunya. Però tampoc per a Extremadura o Andalusia. Aquestes autonomies també van haver de perdre la innocència i buscar-se, amb terribles dificultats, la vida, talment com l'oncle Pauet, d'altra banda tan graciós i salat, però que no ens perdona que, per culpa nostra, va haver de donar de baixa el Canal Plus Liga.
