Aquest any marca el centenari de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, motiu suficient per reflexionar sobre quines lliçons podem treure d'aquesta terrible catàstrofe europea. De fet, les conseqüències de la Gran Guerra en les relacions internacionals i l'ordre mundial dels estats encara són molt presents avui dia. Així doncs: ¿hem après alguna cosa dels errors comesos pels governs, les institucions i la diplomàcia internacional aquell estiu del 1914?
Diversos territoris de l'hemisferi nord segueixen lluitant contra el llegat dels grans imperis europeus (el dels Habsburg, el rus i l'otomà), que van ensorrar-se en començar la Primera Guerra Mundial o el declivi dels quals (com en el cas de l'Imperi Britànic) va precipitar-se amb la guerra i va quedar segellat amb la seva seqüela, encara més sagnant, una generació després. Les regions fracturades que en van resultar (als Balcans i al Pròxim Orient, per exemple), són actualment l'origen d'alguns dels conflictes regionals més greus del món, i fins i tot amenacen la pau mundial.
Després del final de la Guerra Freda i de la caiguda del posterior imperi soviètic, la guerra va tornar als Balcans en unes condicions molt semblants a les que es van produir durant el període anterior al 1914, amb un nacionalisme agressiu que va acabar transformant una Iugoslàvia en decadència en sis estats diferents. La crida del president serbi, Slobodan Milosevic, a crear "una Sèrbia més gran" va ser-ne el detonant, però Milosevic no estava sol: per un moment, Europa corria el perill de tornar a una confrontació com la del 1914, amb França i el Regne Unit donant suport a Sèrbia, i Alemanya i Àustria al costat de Croàcia.
Afortunadament no es va cometre el mateix error, perquè Occident havia après la lliçó dels errors històrics del passat. Avui dia, hi ha tres factors importants a tenir en compte a l'hora d'evitar el desastre: la presència militar dels Estats Units a Europa, el progrés de la integració europea i la desaparició d'Europa de l'escenari polític de les grans potències. Però no ens enganyem: la precària pau a la regió només es mantindrà mentre els països dels Balcans segueixin creient en la Unió Europea i en els avantatges de formar-ne part.
En canvi, aquestes esperances de pau són del tot inútils per als països del Pròxim Orient, les fronteres dels quals van ser establertes per França i la Gran Bretanya durant la Primera Guerra Mundial, quan els diplomàtics Mark Sykes i François Georges-Picot van negociar la divisió de l'Imperi Otomà. De la mateixa manera, la creació de l'Estat d'Israel es remunta a la declaració Balfour del 1917, per la qual el govern britànic va donar suport a l'establiment d'una llar per al poble jueu a Palestina.
El Pròxim Orient creat aleshores és, si fa no fa, el mateix d'avui dia. El motiu pel qual no hi estiguem presenciant una desintegració és que l'esquema dissenyat per Sykes i Picot implicava la intervenció permanent d'un poder extern hegemònic (o dos), amb prou recursos i capaç de mantenir l'estabilitat gestionant (o eliminant) els nombrosos conflictes de la regió. A la Gran Bretanya i França, els primers poders hegemònics, els van succeir els Estats Units i la Unió Soviètica i, al final, els Estats Units tot sol.
El desafortunat resultat de la intervenció nord-americana a l'Iraq, el seu desgast com a potència mundial i la seva reticència a mantenir el mateix nivell de compromís a la regió han fet que l'estructura Sykes-Picot esdevingui insostenible, perquè no hi ha cap altra potència ni força externa que se'n pugui fer càrrec. El buit resultant s'ha omplert amb diverses tendències polítiques islàmiques, terrorisme, moviments de protesta, revoltes, intents de secessió per part de minories nacionalistes o religioses i l'aparició de governs que aspiren a ser hegemònics en la regió (l'Iran i l'Aràbia Saudita).
Sens dubte, la retirada parcial dels Estats Units implicarà el final de l'estabilitat al Pròxim Orient, que tant ha costat de mantenir, i posa en dubte la continuïtat de les fronteres definides per Sykes-Picot. Els últims esdeveniments a Síria i l'Iraq així ho indiquen, i el futur del Líban i Jordània cada vegada és més incert.
Una de les poques característiques positives de la regió és que no hi ha rivalitats entre potències a nivell mundial. Però la pugna regional entre l'Iran i l'Aràbia Saudita (amb Israel com a tercer actor) podria acabar sent encara més perillosa si tenim en compte la mentalitat política tradicional, encara molt arrelada a la regió: les institucions i mètodes que advoquen per una resolució cooperativa dels conflictes amb prou feina tenen cabuda al Pròxim Orient.
El record del 1914 hauria de ser molt present entre els governs de l'Àsia oriental, on s'han reunit tots els ingredients necessaris perquè es produeixi un desastre similar: armes nuclears, l'ascens de la Xina com a potència mundial, disputes territorials i frontereres sense resoldre, la divisió de la península coreana, ressentiments històrics, una obsessió per l'estatus i el prestigi, i gairebé cap mecanisme per resoldre conflictes de manera cooperativa. La desconfiança i la política del poder estan a l'ordre del dia.
I, malgrat tot, encara hi ha motius per ser optimista pel que fa a l'Àsia oriental. El món ha canviat moltíssim des de l'estiu del 1914. Aleshores, la població mundial era de dos mil milions de persones; ara som set mil milions. Això, juntament amb la revolució de les comunicacions, ha creat encara més relacions d'interdependència i ha forçat els governs a cooperar, de la mateixa manera que la presència continuada dels Estats Units com a estabilitzador de la regió ha demostrat ser indispensable. D'altra banda, tot i que les armes nuclears suposen un perill permanent, també restringeixen el risc de guerra en la política del poder, ja que fan de la destrucció mútua una certesa.
La tecnologia militar, la mentalitat dels polítics i els ciutadans, l'estructura de la diplomàcia internacional i moltes altres coses han canviat durant aquest segle des que va esclatar la Primera Guerra Mundial. Però no ho hem d'oblidar: l'estiu del 1914, la majoria dels implicats creien que un desastre tan imminent era impossible.
Copyright Project Syndicate
