Meditació del pedrís

Algú li va preguntar a la presentació d'A peu per Múrcia : "Senyor Espinàs, com són els murcians?" "Com els catalans!" "Què vol dir això?" "Doncs molt senzill, que no n'hi ha dos d'iguals!" La literatura pedestre de l'Espinàs porta aquesta convicció a la motxilla. S'inicia el 1956 amb Viatge al Pirineu de Lleida (posteriorment rebatejat com A peu pel Pallars i la Vall d'Aran ). En la segona edició, el 1957, l'autor va revelar que volia escriure un viatge a peu pel Priorat, que seria "el segon germà d'una família de llibres que voldria que fos llarga i profitosa". Sense cap dubte, ha estat una família feraç.

"Narrar -llegim al viatge per la Galícia atlàntica- no és entendre, és meravellar-se'n". Un dels escenaris privilegiats de la meravella és l'humil pedrís.

Un pedrís és una pedra humanitzadora. Per això mateix cada pedrís, com cada ésser humà, és únic. I Espinàs els recorda tots: aquell "banc de pedra, vella i escrotonada" del camí d'Elgeta; aquell altre del mercat abandonat d'Agolada; el del carrer de les Flors de Derroñadas... I a cadascun li correspon un ecosistema humà. El pedrís solitari convoca d'una manera i el banc de pedra circular que volta el tronc d'un arbre frondós al centre d'una plaça, d'una altra, però a cada pedrís és possible trobar-se amb un home disposat a "allargar tant com es pugui el tema que per atzar ha engegat la conversa". Un pedrís serveix evidentment per seure-hi, "però sobretot per indicar que aquell és el lloc. El lloc de trobar-se" ( A peu per la Costa da Morte ).

"Sempre m'ha agradat veure com en aquestes convivències de pedrís es practica amb tanta naturalitat l'art de combinar les ironies amb el respecte" ( A peu per l'Alcalatén ).

A Camporrells hi ha un pedrís a l'ombra d'un gran plàtan a l'entrada del poble que és on millor s'ausculta el batec comunitari. "Quan ens hi atansem hi seuen tres homes. Ens instal·lem prop d'ells, i sembla que passi cada dia, això que baixin de Seganta uns caminadors tan poc equipats, i s'aturin a l'ombra de l'arbre" ( A peu per la Llitera ).

A Bràfim el banc de la plaça està ple, malgrat tenir la propietat d'arrugar la pell de qui s'hi asseu. "Aquest banc, aquesta ombra, mirar si passa algú i fer-li una broma. Això és vida" ( A peu per l'Alt Camp ).

A Maella hi ha dos homes asseguts en un banc, i dos més drets, fent-la petar. "Jo m'assec al banc del costat. No sé quan ni per què, un d'aquests homes em parla, i quan les coses van així, d'una manera tan senzilla i imprevista, vol dir que van bé. I quan a partir d'aquí no arrenca automàticament una conversa, encara van millor. El primer pas, l'important, ja és fet; el simple reconeixement per part d'ells de la presència del desconegut. Si s'han de lligar més frases, ja es lligaran, i la gràcia és que no sigui obligat" ( A peu pel Matarranya ).

A Fageca ( A peu pel Comtat i la Marina ) hi ha un om monumental a la plaça que protegeix un pedrís circular on seu un home tot sol. "A vegades penso que, així com a mi m'agrada trobar aquests homes solitaris, a ells també els agrada que arribi al poble un foraster, que trenca la rutina diària". Seu al seu costat, ni massa prop ni massa lluny, a uns dos metres, i deixa passar el temps necessari perquè la distància fertilitzi i comencin a aparèixer "alguns fils invisibles que ens connecten sense lligar-nos".

Cada situació demana la distància justa, i el foraster que la sap controlar "ja no és un foraster del tot". Una vegada creada l'atmosfera que la cordialitat suggereix, arriba el moment de la paraula. "És molt gran, aquest om". Sí, efectivament, es tracta d'una obvietat, però d'una obvietat que porta implícita una invitació discreta. "Sí que n'és de gran", contesta l'home. I segueix un silenci d'un, dos, tres segons, que és "la pausa de la saviesa de la convivència". Passats els tres segons, l'home afegeix: "És tan gran que, sap què passa?, que totes eixes cases de la plaça tenen pous, i les arrels hi van". "Ja podem parlar de l'aigua -afegeix l'Espinàs, feliç d'haver establert la benaurança de la paraula compartida-, de les cases del poble, dels costums antics i dels moderns, i així arribarà un moment que l'home començarà a parlar d'ell mateix, i jo sé que és en aquest moment quan puc -com si no el sentís prou bé- desplaçar-me discretament, a poc a poc, sense alçar-me visiblement del pedrís, i passar dels dos metres al metre".

Tots hem sortit alguna vegada de casa amb la secreta esperança de trobar un pedrís sota un arbre acollidor i un còmplice amb qui parlar de les nostres coses.