Ens hem passat la setmana comentant notícies referides a la llengua catalana. Males notícies, esclar. Els llibres de text de l'ensenyament públic de les Balears (que, segons el president de l'arxipèlag, s'editaran l'any que ve en les misterioses llengos illenques: sabíem que ses llengos eren un tipus de roba i també un pastís, tots dos ancestrals, però desconeixíem que fossin idiomes); la sentència del TSJC contra la immersió lingüística al sistema educatiu català, i l'expulsió de la tribuna, per ordre del president del Congrés, dels tres diputats d'ERC que van gosar fer ús de catalanesques paraules en seu parlamentària.
L'avorriment que causen aquesta mena de notícies és còsmic; la mala llet que les suscita, sideral. Existeix un nacionalisme espanyol obtús i agressiu que té un dels seus objectius fonamentals i una de les seves raons de ser en l'arraconament i l'extinció de la llengua catalana. Això no és cap novetat, però en altres moments de la nostra existència havíem tingut atacs d'optimisme que ens convidaven a pensar que, en una data tan futurista com l'any 2013, aquesta mena d'actituds ja haurien passat a la història. No tan sols no és així, sinó que revifen i recruen dia rere dia. En aquest aspecte, no s'aprecia cap progrés -si de cas, algun retrocés- respecte de la situació que es vivia l'any 1913 o l'any 1813. Passen els segles, però la misèria mental es manté sempiterna i impertèrrita.
Un dels ministres que més ha fet en l'actual executiu per alimentar aquest etern dia de la marmota, José Ignacio Wert, declarava ahir a Reuters que s'havia negat a ser entrevistat al programa Salvados , de Jordi Évole, per més que "alguns tontos" del seu entorn al ministeri li ho havien suggerit. Probablement, alguna de les preguntes que li hauria fet Évole hauria tingut a veure amb el tractament de les llengües espanyoles diferents del castellà (així en diu el Govern Balear de José Ramón Bauzá) en la seva nova llei d'Educació, i amb les seves pomposes paraules a propòsit de la seva croada per espanyolitzar els alumnes catalans. És interessant saber que Wert considera que alguns dels seus col·laboradors més propers són curtets de gambals i que s'estima més acollir-se a l'assessorament del seu fill, que li va desaconsellar vivament deixar-se entrevistar per Évole.
Tot això està molt bé i diu molt de la idea sobre el respecte a la pluralitat i la discrepància que practica l'actual govern d'Espanya. A Wert i a tots els que pensen (és un dir) com ell, els direm dues coses: que, per molts que ens avorreixin, no ens faran desistir de la necessitat, cada dia més peremptòria, de superar aquest irracional estat de coses. I que, en una eventual Catalunya sobirana, mai s'han de repetir aquesta mena d'errors, i que per tant aquest nou país haurà de tenir el castellà com a llengua plenament cooficial. Alguns encara refusem caure en la barbàrie d'estar contra una llengua, la que sigui. Perquè, a diferència dels col·laboradors d'en Wert, nosaltres no som tontos.
