S’acosta inexorablement el 9-N, i les apel·lacions al diàleg es creuen i esdevenen -quines coses!- acusacions tàcites sobre la negativa a dialogar. Si em permeten una comparació ximpleta, és com si algú ens convidés a sopar i, immediatament, ens digués que, en realitat, som nosaltres els que ens neguem a acceptar la invitació, i que per això retira el que havia dit feia uns instants i no ens convida. Tot plegat té un punt entre cínic i ridícul. Sigui com sigui, i per molt que la parauleta diàleg hagi estat devastada per l’acció de la fraseologia pseudopolítica i d’una certa carrincloneria de sagristia laica, l’actitud dialogant és necessària en determinats contextos, com ara la democràcia. En d’altres, com una dictadura, no cal dialogar gaire: les coses funcionen a garrotades i crits, i amb això n’hi ha de sobres. Una democràcia sense diàleg, en canvi, resulta senzillament inconcebible, inimaginable. Per aquesta precisa raó, els nous populismes de dretes i d’esquerres sorgits de la crisi senten una autèntica aversió pels Parlaments, com els seus avantpassats ideològics de la dècada del 1930. Allà no hi valen ni els escraches, ni els megàfons, ni els numerets vistosos; només hi poden comptar els arguments i l’intercanvi d’idees segons unes regles iguals per a tothom.
Ara bé: dialogar entre persones que ja pensen el mateix no té gaire sentit (és poca cosa més que un entreteniment) i dialogar entre parts absolutament enfrontades és gairebé impossible. Així doncs, ¿quin és l’espai real del diàleg? Heus aquí la veritable pregunta. Estic convençut que, prèviament al diàleg polític entès en un sentit estricte, cal localitzar una veritable zona d’intersecció en què es pugui pressuposar un consens. Torno als exemples il·lustratius. Jo puc acabar discutint el preu d’un cotxe de segona mà, posem per cas, i podria semblar que no hi ha, ni hi haurà, cap possibilitat de consens, però no és cert. Existeix un consens bàsic en el fet que jo reconegui el venedor com el legítim propietari d’aquell vehicle, i ell em vegi a mi com una persona que té el dret a adquirir-lo. Que no ens posem d’acord en el preu, doncs, no significa que no hi hagi la possibilitat de fer-ho, si tots dos acabem acordant una suma de diners que considerem raonable. Ras i curt: hi ha discrepàncies que es consideren no negociables i altres que sí, i només en aquestes segones es pot produir un diàleg real.
Fa ben poc, Rosa Díez, convenientment assessorada per Fernando Savater, va dir en seu parlamentària que la democràcia consisteix també a no votar, com ara sobre la possibilitat de retornar a l’esclavatge, etc. Aquesta petició de principi ruboritzador, que es basa a identificar una actitud moral abjecta amb un fet tan quotidià en democràcia com votar, serveix per aixecar la camisa a la gent de cor senzill, sens dubte, però només és un joc de paraules que no resol res. El fet que la líder d’un partit extraparlamentari a Catalunya doni lliçons de parlamentarisme i representativitat és senzillament al·lucinant, però això ja és un altre tema. El que tractem avui és: d’alguna cosa s’haurà de parlar abans del 9-N, però de quina? Quina és la zona comuna d’intersecció? Quin és el lloc on el consens està assegurat? ¿La fe en els principis democràctics, potser? Això és massa abstracte. ¿Els resultats dels pròxims comicis? Això és massa concret. Què resulta realment compartible i pot permetre, dins de la inevitable discrepància, un acostament real i, sobretot, funcional?
Jo crec que aquesta zona de confort coincideix amb la dels interessos particulars que alhora són comuns. No és cap abstracció per sortir del pas, això que els dic: intentaré concretar-ho fins a l’última síl·laba. A mitjà termini, si Espanya es nega a reconèixer la voluntat majoritària del poble i del Parlament de Catalunya, perdrà credibilitat i, posteriorment, legitimitat internacional. De manera simètrica, si Catalunya actua d’una manera que no resulti homologable per a la Unió Europea i la resta del món, perdrà també credibilitat i, posteriorment, legitimitat. Des de la meva modesta perspectiva, aquesta és tot just la zona d’entesa de la qual s’ha de partir: la d’uns interessos contraposats que, paradoxalment, conflueixen. A Espanya li interessa actuar d’acord amb les regles del joc bàsiques de la democràcia, i a Catalunya també. Fora d’aquesta quadrícula no hi ha res interessant per a ningú. La batalla la guanyarà qui sàpiga que aquí no es tracta de guanyar cap batalla, sinó d’entendre la democràcia com el substitut intel·ligent de totes les batalles.
