Volar o no volar: entre la por i la necessitat

“Em neguiteja no poder decidir quan puc baixar”

Té 52 anys. Ha viatjat per mig Europa però mai ha posat un peu en un avió. “Sentir-me tancada em posa nerviosa”, diu. A Rosa Maria Salgas, una integradora social de Sant Feliu de Guíxols, li agrada trepitjar terra ferma. “Em neguiteja la imposició d’haver d’estar durant tantes hores en un espai sense que jo decideixi quan puc baixar”, argumenta. Quan era més jove i “més inconscient” mai se li va presentar l’oportunitat de pujar-hi. “També era més car que ara”, diu. Amb el temps, ha anat sumant anys, però també “manies”.

No haver agafat un avió, però, no li ha impedit viatjar. Ha visitat Holanda -d’on és la seva parella-, Bèlgica, França, Alemanya, Portugal i fins i tot el Marroc. Va ser en aquest últim país on es va veure “obligada”, per primer i últim cop, a agafar un vaixell. Portava acumulades una desena d’hores en cotxe per travessar tot l’Estat i el seu acompanyant volia travessar l’estret. Després d’una “llarga lluita interna” va decidir pujar-hi. “No em va desagradar. És diferent d’un avió perquè es pot aturar en ports i et poden venir a buscar en cas d’emergència”, diu.

El cotxe, el seu mitjà

El mitjà de transport que utilitza per viatjar és el cotxe. És el més “perillós” -admet- però el fet que també sigui el més lent és “l’excusa perfecta” per allargar les vacances i conèixer pam a pam el territori. “Permet aturar-se allà on vols i tu ets qui marques el ritme del viatge”, puntualitza. El tren també li agrada, però limita “massa” la seva llibertat de moviments.

Té tanta por de sentir-se tancada que, tot i que ara no té una feina fixa, rebutjaria un lloc de treball si hagués de volar. De fet, sempre ha volgut fer un voluntariat en algun país com l’Índia o el Pakistan. “No ho puc fer, són massa hores de cotxe”, lamenta. Tampoc li fa gaire gràcia que la seva família voli, però no ha tingut més remei que acceptar-ho. La seva filla, l’Alícia, utilitza l’avió habitualment. Quan ho fa, la Rosa Maria segueix el vol “en directe” a través de la pàgina d’Aena: “Calculo les hores que trigarà i faig coses per no pensar-hi. Quan veig que és l’hora de l’aterratge comprovo que tot hagi anat bé”.

Mai ha demanat ajuda professional per afrontar-ho perquè té clar “quin és el problema”. Només en una ocasió es va plantejar participar en un programa però es va fer enrere perquè estava focalitzat en la por de patir un accident. “No és el meu cas. A mi el que no m’agrada és estar tancada”, insisteix. Tot i no haver-hi anat mai, té mil anècdotes sobre avions: “Durant una fira de mostres a Madrid hi havia com a reclam un avió. Vaig pensar que era una bona ocasió per pujar-hi”. Al segon esglaó que portava a la porta d’entrada va fer mitja volta. “Em va tranquil·litzar que no fos l’única”, recorda.

Té clar que només s’enlairaria davant d’una situació “extrema”. Els seus pares li han demostrat que mai és tard per fer-ho. Fa només cinc anys -quan tots dos superaven la setantena- van agafar el seu primer avió. “L’ésser humà és terrestre, no està pensat per ser a l’aire. M’agrada tocar de peus a terra”, insisteix. El temps dirà si segueix o no l’exemple dels seus pares.

“És el mitjà més ràpid i per als comercials el temps és vital”

Milà és la destinació del viatge que Marta Abellana farà aquesta Setmana Santa. És la responsable del departament d’exportació de l’empresa Quimóvil de Barberà del Vallès, que fabrica i comercialitza tint. Fa una mitjana de deu vols al mes amb destinacions i durades diverses. França, Turquia, Xile i Colòmbia en són només un exemple. Volar li fa respecte, però “és el mitjà de transport més econòmic i confortable per a viatges llargs”, explica. Si pogués escollir aniria a tot arreu en cotxe. Per motius obvis, en la majoria de les seves destinacions és impossible. “Per als comercials, a més, el temps és vital”, puntualitza.

Se li fa “pesat” el ritual abans de pujar a un avió: separar els líquids, ser dues hores abans a l’aeroport, passar mil controls, patir endarreriments o, en els pitjor dels casos, cancel·lacions... “Tot per després estar-se unes quantes hores anxovadaen un petit seient on gairebé no et pots ni moure”, descriu. A aquest llarg ritual, ella n’hi afegeix un de nou: “Faig un senyal de la creu al cantó esquerre de la porta d’entrada a l’avió”. Si algun cop se n’oblida i ja està asseguda torna enrere. “És un tonteria, però per a mi és una necessitat”, diu. Una altra “mania” és evitar seure als seients que queden a les sortides d’emergència. “Tinc la sensació que si s’obrís seria la primera a patir-ne les conseqüències”, explica. A més -afegeix- no es veu prou preparada per assumir la responsabilitat que comporta ser en aquest lloc en un cas d’emergència.

Durant els nou anys que porta d’aeroport en aeroport mai ha patit cap ensurt. “Alguna turbulència... Creuem els dits”, diu. Tot i així, hi ha tres moments en què no pot evitar pensar “que no passi res”. El primer és quan la passarel·la es desenganxa de l’avió, el segon el croc que fan les rodes de l’avió quan toquen la pista d’aterratge i el tercer l’alta velocitat a la qual circula l’aparell per les pistes de l’aeroport abans de donar l’arribada per acabada.

Diferents mesures de seguretat

La proliferació de les companyies de baix cost, segons creu la Marta, ha empitjorat el servei que es dóna als clients: “Els avions són més bruts i els seients cada cop més estrets”. També lamenta que les mesures de seguretat canviïn, i molt, en funció de l’aeroport: “Mai ho he entès”. Al d’Estrasburg mai li han demanat el DNI. En canvi, en altres, com al Charles de Gaulle a París, sempre ha de passar un doble control.

Viatjar de punta a punta del món ha portat la Marta, que viu a Palau-solità i Plegamans, a prendre les seves pròpies precaucions, com contractar una assegurança de vida. Accidents com el de dimarts o com el del Concorde el 25 de juliol del 2000 a París “queden clavats”. Fa només uns mesos ella va fer el trajecte Barcelona-Düsseldorf i el maig de l’any que ve el repetirà. Aquesta tragèdia -explica- l’ha tocat de prop. Al costat de la seva empresa hi ha la Kao on treballaven dues de les víctimes. Aquesta setmana, a més, ha estat en una mostra a la Fira Barcelona, on també treballaven dues persones més que van perdre la vida. Prefereix no pensar-hi. Ja ha començat a preparar les maletes. Pròxima destinació: Itàlia.