Quan reciclar es converteix en ‘preciclar’

BarcelonaEspanya és a la Champions League del reciclatge continental. L’any passat s’hi van reciclar 1,2 milions de tones d’envasos domèstics ( brics, plàstics, llaunes i cartró), una xifra que representa el 71,9% de tots els envasos que es van comercialitzar. Aquestes xifres ubiquen Espanya entre els 10 primers de la UE en termes de reciclatge i molt per sobre dels mínims que marca la normativa europea. A més, és un 2% superior a la xifra de l’any anterior, segons va comentar amb orgull aquest dimecres el president d’Ecoembes, Ignacio González, amb orgull i avidesa perquè l’empresa que lidera s’ha marcat l’objectiu per al 2020 d’aconseguir que els ciutadans reciclem el 80% dels envasos. Com més omplim els contenidors blaus i grocs, més feina per a Ecoembes, que es presenta a la seva web com l’organització que fa possible que els envasos “puguin tenir una segona vida”. Però, per què donar-los-en dues si en poden tenir centenars?

Res de plàstics i envasos

Aquesta és la pregunta que cada cop més gent es fa, consumidors crítics que ja són legió, dels que no només han canviat les bosses de plàstic pel senalló sinó que prefereixen comprar productes a l’engròs en lloc d’envasats. D’aquesta actitud se’n diu preciclar i consisteix a evitar la utilització d’envasos (i, quan cal, fer-los servir assegurant-se que mai siguin d’un sol ús) per reduir deixalles, no ingerir els components nocius que els plàstics traspassen al menjar i evitar el malbaratament d’aliments, perquè a l’engròs es compra exactament la quantitat que es necessita.

De fet, a Berlín s’acaba d’inaugurar Original Unverpackt (literalment, sense embalatge original ), el primer supermercat on tot, absolutament tot, es ven a l’engròs. El regenten tres amigues de poc més de vint anys. Es van esgarrifar en saber que cada alemany llença 250 quilos d’envasos a l’any i van decidir fer-hi alguna cosa. “Ens estem quedant sense fonts d’energia valuoses, imprescindibles per a la humanitat, com el petroli i l’aigua, només per fabricar envasos estúpids, d’un sol ús i que no serveixen per a res”, critiquen aquestes joves, que conviden els seus clients a portar els seus propis envasos, omplir-los amb els productes que necessitin, pesar-los, pagar-los i disfrutar-los. Tornar als orígens, en realitat, perquè les iaies ja preciclaven. Què era, si no, aquell costum d’anar al colmado per tornar les ampolles de vidre?

De moment, aquí el que proliferen són les botigues de productes secs i de sabons a l’engròs, però “és molt possible i, a més, seria desitjable” que aviat s’inaugurés un supermercat d’aquestes característiques, on tot fos a l’engròs, no només els llegums, explica Anton Aymemí, ambientòleg que centra la seva activitat en l’àmbit de la comunicació, la investigació i la gestió per la sostenibilitat. “Les tendències de consum -afegeix- evolucionen progressivament cap a un model de consumidor-ciutadà, més conscient a l’hora de demanar qualitat en els productes i serveis que consumeix, i conèixer-ne l’origen, com es produeixen i la composició que presenten, així com l’impacte ambiental que causen. La venda de productes a l’engròs entra en aquesta línia, igual com ho han fet els productes ecològics i sobretot de proximitat”.

Qui no veu tan imminent que comprem a l’engròs des de patates fregides fins a cotonets desmaquillants és la directora de la web Ets el que menges, Núria Coll: “Hem de fer molts passos encara, ja que als supermercats l’aliment per excel·lència a l’engròs a casa nostra, la fruita i la verdura, encara arriba amb safates de porexpan i embolcallat amb paper film”. Al seu entendre, per canviar aquestes dinàmiques, les institucions, en lloc de promoure el reciclatge, haurien de centrar-se a fomentar el preciclatge perquè la gent “s’acostumi a anar a comprar amb tàpers i pots per reomplir, com fan encara algunes senyores quan compren a les botiguetes de llegums cuits. No ho veig quimèric, sobretot si hi ha incentius, com ha passat amb el pagament de les bosses de plàstic”.

Per Aymemí, “un consum més conscient probablement tindria un impacte favorable per a l’economia i les iniciatives locals, i segurament podríem no només reduir els residus sinó l’impacte ambiental en aspectes tan importants com el cicle de vida i les emissions. Per això crec que, a curt termini, la proliferació de pràctiques com la venda sense embalatge tindrà una repercussió social més important en el fet d’establir nous referents que impliquin la gran distribució i les marques a adoptar-los a mitjà termini, que no pas pròpiament en la prevenció dels residus”.

El moment és idoni per introduir en la societat aquestes actituds, ja que la crisi ha fet que ens replantegem el model de consum particular: “Hem d’aprofitar la conjuntura econòmica i la presa de consciència de la gent, que ja no tolera el malbaratament de tots els recursos i promou un consum de proximitat i de cooperativa”, rebla Núria Coll. L’objectiu d’Ecoembes per al 2020 és que reciclem el 80% dels envasos. D’altres somien que el 2020 reciclar fins i tot sigui cosa del passat.

La cara i la creu de comprar a l’engròs

D’entrada els aliments a l’engròs no necessàriament han de ser qualitativament millors ni pitjors que els envasats; és a dir, no tot el que es ven a l’engròs és de qualitat superior, i cal aprendre a discernir. Aquesta comercialització “satisfà la reducció de residus, però no necessàriament ens garanteix atributs de qualitat, com, de fet, tampoc ho garanteix un producte envasat”, reflexiona Aymemí, i Coll hi dóna suport i afirma: “Comprar a l’engròs té una doble visió. És bo pel que fa a l’estalvi econòmic i ambiental, però és arriscat, i això a nosaltres ens preocupa especialment a l’hora de tenir garanties de la qualitat i l’origen del producte. Com sabré d’on ve? I, si se’m diu que prové d’una explotació ecològica, com podré tenir la garantia que aquell gran dispensador o sac és d’on i com diu l’etiqueta que és?”

“Tampoc podem ser uns xèrifs quan anem a comprar i desconfiar de tot”, continua Coll, que dóna algunes claus per saber a simple vista quin és l’origen, la qualitat i els ingredients del que comprem a l’engròs: valorar el preu (si és massa barat pot ser que estiguin collant els pagesos o que sigui de baixa qualitat) i comprovar quins segells té el sac. “Per exemple amb els sacs de farines d’arròs, que en teoria no porten gluten, hi ha botigues que a un celíac no li poden garantir al 100% que en aquell sac no hi hagi traces de gluten. En canvi, hi ha empreses que passen els controls, tenen els segells “Lliure de gluten” i així un celíac pot estar tranquil. Ara bé, com més segells, més car és el producte. I això és tan injust!” En última instància, conèixer el venedor i confiar-hi també és un gran què.