Ara Premium 12/04/2015

Sis criteris per donar sentit i coherència a la reforma

Els desacords més viscerals en llengua tenen un rerefons ideològic

A.p.n.
3 min
El diccionari normatiu no recull la paraula quiròfan, però sí que la recullen altres diccionaris.

BarcelonaMolts debats sobre si cal modificar aquest o aquell punt de la norma degeneren sovint en diàlegs de sords si, prèviament, no s’han consensuat els criteris que inspiraran la reforma. Rere els desacords més viscerals hi ha més ideologia que lingüística. Els criteris variaran, per exemple, segons es vegi la llengua més com a signe d’identitat o més com a instrument de comunicació; segons si es té una concepció més elitista o democràtica de la norma. I sense un mínim consens, no es pot dur a terme una reforma coherent. Potser per això Joan Solà -el lingüista que més ha treballat per actualitzar la normativa- va arrencar la seva última lliçó, Construcció d’una sintaxi normativa, concretant en sis criteris l’esperit dels canvis que proposava. En el meu capítol a Canvi d’agulles jo l’imito proposant també uns criteris que tot seguit resumeixo.

1. PARTIR DE LA INTUÏCIÓ: UNA LLENGUA ÉS COM ÉS I NO COM ENS ANIRIA BÉ QUE FOS

Dit d’una altra manera, si la norma contradiu la intuïció dels parlants més genuïns, no és que parlin malament: és que està mal formulada.

2. ASSUMIR L’EVOLUCIÓ: NO DESTRIAR INTERFERÈNCIA DE CONVERGÈNCIA ENS DEIXA COIXOS

Ser fidel a la identitat vol dir assumir el propi passat. Part d’aquest passat ens ha fet evolucionar acostant-nos al castellà, i aquesta convergència està tan orgànicament integrada a la llengua que rebutjar-la té alguna cosa d’amputació.

3. ADEQUAR-SE AL REGISTRE: LES FORMES COL·LOQUIALS GENUÏNES NO HAURIEN DE SER MAI INCORRECTES

Si estàndard -segons el DIEC- ja no és sinònim de formalitat sinó que és una varietat que s’utilitza “en els diversos registres”, una forma col·loquial genuïna i molt estesa deixa de ser no estàndard (dit vulgarment, deixa de ser incorrecta) i passa a ser adequada o no adequada a un determinat registre. Però la vigent normativa expulsa de l’estàndard, i de la llengua correcta, un munt de formes col·loquials ben genuïnes. Una norma que aculli tots els registres ha de ser més flexible i oberta.

4. ACOSTAR NORMA I ÚS: DONAR PER BO EL QUE DIRÍEM FA MÉS FORT EL VINCLE AMB LA LLENGUA

La correcció té un cost en diners i autoestima. Per això sempre serà millor la norma que veu més adequat i correcte el que també és més general en l’ús espontani genuí. Afavorir que el que ja diem naturalment -i no és interferència- sigui també el que s’ha de dir és una de les vies més planeres per normalitzar el català.

5. TOLERAR L’AMBIGÜITAT: VOLER FER LA LLENGUA MÉS LÒGICA L'ACABA FENT ANTIINTUÏTIVA

Una llengua natural no defuig l’ambigüitat sinó que l’explota per dir el màxim amb el mínim. No cal una forma per a cada sentit -com sembla que pretengui la norma vigent- perquè el context ja informa del sentit que té.

6. NO BARREJAR DIALECTES: UNA NORMA INTUÏTIVA I OBERTA ALS REGISTRES ES BASA EN UN DIALECTE

Basar l’estàndard en un dialecte no obliga cap parlant a renunciar al seu dialecte. Només ha de renunciar, davant certes audiències, al que és més local i difícil d’entendre. Cada dialecte té el seu estàndard i cada estàndard té el seu àmbit d’ús, però una llengua nacional ha de tenir disponible per a certs usos un supraestàndard que es percebi com a no dialectal tot i basar-se en un dialecte. A Catalunya, és lògic que sigui el dialecte de més pes: el dialecte central. Que arribi a ser el supradialecte de tot el domini lingüístic depèn de factors polítics que escapen al poder dels lingüistes.

stats