“Mai vaig pensar que podria tenir un fill biològic”

Als 15 anys li van diagnosticar una malformació a l’úter i l’hi van haver d’extirpar, però li van mantenir els ovaris. “Sempre vaig saber que l’embaràs era impossible i que formar una família seria una mica més difícil”, explica Carla Vidal, de 34 anys, que ara és mare d’un nen de dos anys nascut per gestació subrogada. “Vam triar la subrogació perquè la genètica és teva i perquè tens el nadó des del primer dia, mentre que amb l’adopció generalment et perds els dos o tres primers anys de la criatura”, argumenta el Ramon Spa, el seu marit, que té 38 anys. “I també perquè, tot i la distància inevitable, pots viure un embaràs”, afegeix la Carla. I aconseguir això li feia una il·lusió especial.

Com que tant els òvuls com l’esperma eren seus, només van haver de triar la gestant. Tot i que van haver d’especificar des de l’origen fins al nivell d’estudis o el tipus de relació que hi volien mantenir, asseguren que va ser “una selecció mútua”. L’Adrianne, que llavors tenia 35 anys, és una mare soltera amb dos fills d’Atlanta. “Els embarassos se li posen bé i, a més d’ajudar, els diners que obté són per a la universitat dels fills. És una dona molt pràctica”, expliquen el Ramon i la Carla. Potser massa. La seva premissa era No news, good new s. “Algunes gestants t’avisen quan el nadó fa la primera puntada. Ella, no -recorden-. La gent no entén que es pugui donar un nadó que has gestat, però des del primer moment saben que el fill no és seu. El concepte de maternitat és molt obert. Ser pare o mare és criar un nen, és educar-lo i és passar-se hores sense dormir”, reivindiquen.

Quan van arribar els sis mesos de gestació, aquesta parella de Mataró va volar a Atlanta. Van acompanyar l’Adrianne a un control mèdic, van conèixer l’hospital i el metge que atendria el part i van comprar tot el que calia per a l’arribada del petit Ramon. Com qualsevol altra parella a punt d’estrenar-se com a pares. Però havien de tornar a casa. I això va ser el més difícil. “Sentíem que hi deixàvem algú, allà”, recorda la Carla.

De cara

Quatre setmanes abans d’hora van rebre un e-mail de l’Adrianne: els metges havien decidit avançar el part perquè li havien detectat la tensió alta. La Carla va agafar el primer avió cap a Atlanta mentre el marit feia les gestions per instal·lar-se un mes als EUA. El Ramon va néixer mentre la mare creuava l’Atlàntic. No van poder ser al part, com havien especificat al contracte. Gairebé sense dormir i en una “muntanya russa d’emocions”, la Carla va anar a l’hospital a conèixer el fill. “Era tan petit... No sabia què fer ni com agafar-lo. L’Adrianne em va guiar amb la seva experiència. Va ser el seu final i el meu inici”, diu.

Ells no van tenir cap entrebanc legal per inscriure el seu fill i, un cop a casa, van actuar amb transparència. “Ja és prou estressant un embaràs a 10.000 km per haver de pensar a qui l’hi dius i a qui no”, argumenta el Ramon. Alguna cara de sorpresa quan van explicar com havia nascut, però cap comentari desagradable. “Sempre hem anat amb la veritat, de cara”, diuen. I tenen clar que quan el petit Ramon sigui capaç d’entendre-ho, l’hi explicaran. Per això han guardat fotos i records: “Com més normal ho vivim nosaltres, més ho farà ell”.

La família i els amics els van empènyer a fer subrogació. “La meva família sempre es va preguntar com m’ho faria per tenir fills, i això ho van veure com una oportunitat. Jo mai vaig pensar que podria tenir un fill biològic i això va ser un regal!”, reconeix la Carla. Tenen congelats dos embrions més i, si repeteixen, els agradaria que l’Adrianne tornés a ser la gestant. Mantenen el contacte i no descarten que un dia el Ramon la conegui. “És una persona molt important en la seva vida”. Era la peça que faltava: “Gràcies a ella, ell és aquí”.

El + vist

El + comentat