Sergi Reixach: “Aquí és impossible viure del pòquer, hem d’emigrar”

Enginyers, infermeres, cambrers… L’emigració al Regne Unit ha sigut una constant des de l’inici de la crisi, però una de les parts menys conegudes de la fuga de cervells és la dels jugadors de pòquer online. Sergi Reixach (Girona, 1989) hi viu des de fa quatre anys per guanyar-se la vida amb aquesta especialitat. Però a diferència de l’imaginari que tothom pugui tenir d’homes amb bigoti, gavardina i puro en un casino, el seu dia a dia és molt diferent. Es passa el dia jugant partides de manera simultània davant l’ordinador. Cada cop hi ha més gent que fa el mateix: a la Unió Europea els guanys de joc online van ascendir a 85.000 milions d’euros el 2011, amb 6,8 milions de jugadors.

Com arribes al món del pòquer?

Un parell de mesos abans d’entrar a la universitat, el meu germà em va explicar que hi havia una pàgina web en què t’explicaven com es començava. I ho vaig provar. Em va sorprendre les varietats que hi havia. Vaig optar per les partides ràpides, de mitja hora a només set minuts i com a màxim sis jugadors (SIT&GO), que s’han convertit en la meva especialitat.

Què deia la teva família quan vas començar a jugar? ¿Tenies només 18 anys, no?

Llavors estudiava a la universitat i vaig decidir amagar-ho. No sabia com treure el tema perquè sempre s’ha vist malament guanyar-se la vida jugant amb diners. Però quan va arribar el dia d’explicar-los seriosament que em volia guanyar així la vida, ho van entendre. Mai m’han girat l’esquena.

¿Pensaves que realment podries viure d’això?

Sí, ho tenia clar. Veia que hi havia gent que s’hi dedicava i jo volia ser com ells. Actualment puc dir que sóc un dels millors de l’Estat en la meva especialitat.

Per què vius al Regne Unit?

Tots els jugadors de pòquer online professionals vivim al Regne Unit per temes fiscals. Des que va entrar en vigor la regulació del joc a Espanya, el maig del 2011, és impossible viure del pòquer a l’Estat. Tots els jugadors professionals ens hem vist obligats a emigrar. Jo ho vaig fer un any abans de l’entrada en vigor de la norma. Amb la regulació van tancar el mercat. Només és possible jugar entre espanyols, a part que s’ha de pagar a l’Estat un percentatge molt elevat del que guanyes, cosa que fa que no sigui rendible ser professional del pòquer a Espanya.

¿La teva vida seria diferent si ja existís BCN World o hagués tirat endavant Eurovegas?

Vaig rebre amb emoció aquestes notícies. Però ràpidament vaig veure que no em beneficiarien. Sí que m’aniria bé que canviessin les lleis del joc online.

Quina és la teva rutina laboral?

M’aixeco, engego l’ordinador -amb més d’una pantalla- i hi puc jugar durant més de deu hores, tot i que depèn molt del dia de la setmana, perquè no cada dia s’organitzen partides. Abans jugava una mitjana d’unes 12 o 16 partides alhora. Ara ho he rebaixat a les 6 o 8 perquè estic als High Stakes [competició d’alt nivell], i necessito més concentració.

Què t’ha servit del que vas aprendre a l’escola per jugar avui?

Mai he sigut de treure bones notes… Sempre havia sigut de la llei del mínim esforç. [Riu.] Les classes que em feien pensar són les que m’han ajudat més: física, tecnologia, matemàtiques… Vaig deixar la universitat l’últim any d’enginyeria electrònica. Veia que els meus amics que havien acabat la carrera no trobaven feina i jo estava guanyant diners amb el pòquer, així que vaig decidir anar a Londres i intentar viure de les cartes. I segueixo a Londres!

¿Recomanaries la teva feina a noves generacions com a alternativa a una carrera?

Recomano que si t’agrada el pòquer, el tinguis com a hobby. I que si de mica en mica vas progressant, després et plantegis dedicar-t’hi professionalment. Però el més important és que t’agradi. Actualment la meva feina està més valorada que fa uns anys. Sobretot gràcies als programes de televisió, la gent ho pot comparar a la resta d’esports i s’enganxa a la competició.

Quin és el perfil dels jugadors de pòquer online?

Gairebé tots vénen del món dels videojocs, en què s’han de prendre decisions ràpides i en molt poc temps de reacció. Hem de ser molt bons en estadística.

Com et veus d’aquí deu anys? ¿No tens por d’enganxar-t’hi els dits?

Cada cop hi ha més competència. O estudies i treballes o et quedes fora. Suposo que a la llarga, com que no m’agraden gaire les responsabilitats, acabaré invertint en un negoci i seguiré jugant com a hobby. Pel que fa a enganxar-m’hi els dits… Els diners són la meva eina de treball, és com qui juga a la borsa. Sabem que hi ha fluctuacions de diners i que tindrem ratxes, però mai ens ho juguem tot.

Digue’m una dura derrota i una gran victòria.

El primer any de viure a Londres vaig tenir una molt mala ratxa. Tenia l’ànim per terra. Però les coses dolentes et fan més fort. Victòria… La gran victòria és poder viure d’un joc que m’encanta i que em permet viatjar pel món.